Tot en joc

La campanya de les eleccions europees a Catalunya és un joc a tres bandes: d’un cantó el sobiranisme es juga qui obté el lideratge, ja que si ERC guanya el Pdcat, tal com és ara, entrarà en una forta crisi interna i hi haurà eleccions autonòmiques al setembre, i si guanyen aquests, llavors ERC veurà com queda disminuïda la seva mínima capacitat d’influència a Madrid. I aquí és clau l’enfrontament Puigdemont contra Junqueras que esdevé una batalla de sentiments més que d’arguments, on el primer juga amb l’avantatge de poder fer una campanya mediàtica intensa, malgrat la llunyania, ja que té veu permanent, mentre el líder d’ERC està silenciat per la seva situació judicial i sols és noticia constant per la seva condició de pres. D’altra banda, hi ha una altra disjuntiva en el bloc no independentista i si prima la voluntat de cercar acords, que defensen tant PSC com En Comú Podem, o es trenca la baralla i s’imposa una societat permanent confrontada, que és el que postulen tant el PP, com Ciutadans com Vox, d’aquí que l’aposta clara del Psoe per donar protagonisme al PSC en l’àmbit institucional, faciliti el suport de l’electorat que no està conforme amb la situació actual, però no vol un trencament social que dificulti la cerca de solucions futures. I la darrera de les lluites que aquesta contesa electoral ens deixa és saber quin espai sociològic preval a Catalunya, les dretes com a concepte conservador econòmic i sense gaire interès per la justícia social o les esquerres que en el seu conjunt puguin prendre accions de millora de la qualitat de vida de tota la ciutadania. Incògnites que es resoldran diumenge i que tindran transcendència en el futur immediat del país.

Pel que fa a Espanya, també es juguen diferents partides, d’una banda les eleccions autonòmiques obligaran a establir pactes entre les partits (preparem-nos per a acords territorials específics i no pas a acords genèrics i globals) i d’altra banda confirmaran o modificaran la correlació de forces de les eleccions generals, el que tindrà conseqüències tant en possibles acords per al govern central com en l’àmbit intern d’alguns partits que els pugui provocar un daltabaix intern, com és el cas del PP o de Podemos si no milloren els seus resultat d’abril; que els impulsi a vendre’s com a líders reals de l’oposició, com li pot passar a CD’s; o a extremar les seves exigències, que és el que poden fer tant Vox, com el Pdcat o ERC, per mantenir encesa la flama del seu electorat més radical.

I en l’àmbit municipal de Barberà del Vallès, malgrat la campanya fins ara havia estat sols de façana de cartelleria, on un partit ha emprat recursos ostentosos fins a l’arrogància i la resta dels partits han limitat la seva presència visual amb missatges que van des de la col·lectivitat de les candidatures al coneixement personal dels candidats, entrem en aquesta darrera setmana en el joc brut d’anònims, tant de cartells com de xarxes socials, que pretenen encendre l’ànim ciutadà, no pas amb arguments polítics sinó amb desqualificacions personals. Ja es veurà la incidència que té aquesta arriscada aposta dels que se senten perdedors i utilitzen qualsevol mitjà (en la línia del Príncep de Maquiavel, en que tot es justifica per continuar en el poder) ja que fins ara el sentit comú ha imperat majoritàriament en la ciutadania de Barberà, cansada que es vulguin tapar les mancances de gestió dels partits de govern, Pcpb, Podemos i Cup, amb subterfugis judicials aliens al debat ciutadà de com està de descuidat el municipi o quins plantejaments de futur es tenen en temes essencials, com és l’educació, la seguretat ciutadana o l’ocupació laboral. En aquest sentit, és remarcable la tolerància i el respecte que mantenen els partits que sembla seran claus en el futur de la ciutat, PSC, ERC, En Comú i fins i tot Ciudadanos i PP.

En definitiva, la ciutadania diumenge decidirà vàries qüestions:

– Pel que fa a les eleccions europees, entestar-se en decisions unilaterals i sense acord social, que representen sense excuses el Pdcat, Cd’s, Pp i Vox, i en menor mesura ERC o facilitar el diàleg com a fórmula de solució de conflictes, que preconitzen el PSC i En Comú Podem.

– A les autonòmiques convocades, quins pactes de govern s’establiran i com queda la correlació de forces a l’espai de dretes.

– I a les municipals a Barberà, si es vol continuar amb el desgavell actual de Pcpb, Podemos i Cup, o s’aposta per un nou govern de consens que treballi per al conjunt de la ciutadania, que representen el PSC, Erc o En comú podem.

La solució a tot plegat està, de nou, en mans de la ciutadania, tant amb la seva participació massiva, com en la seva reflexió de vot, per meditar què vol en un futur immediat i a mig termini (bé comú o interessos particulars), com vol que es faci (tensió o respecte) i qui vol que ho porti a terme. I que cadascú voti pensant què considera millor en cada cas.

Fins aquí aquest cicle d’articles que sols pretenen contribuir al pensament crític, fomentar el debat i donar elements de reflexió individual.

 

Josep Minué

 

 

Deixa un comentari

Aquest lloc web utilitza Cookies pròpies i de tercers d'anàlisis per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador podent, si així ho desitja, impedir que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Configuració de cookies
Política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies