Sense innovació res a fer per Antoni Garrell

Fa unes setmanes en el marc de l’acte de graduació de l’Escola Superior de Disseny ESDi va sorgir l’afirmació “sense innovació res a fer”. Hi va haver un ampli consens de la importància de la Innovació per competir en els mercats globals i disposar d’un sistema productiu robust capaç de generar treball qualificat, estable i ben retribuït. Un consens que també es va evidenciar quant a què el nostre país no assumeix els reptes associats a la innovació, amb la qual cosa les expectatives de continuar sent un país de low cost es consoliden. Uns dies després de la conversa, a la qual feia referència, vaig llegir l’informe de la Comissió Europea relatiu a l’estat de la innovació, el European Innovation Scoreboard, que inclou el Regional Innovation Scoreboard, corresponent al 2016. Un conjunt d’indicadors que avaluen els punts forts i febles dels sistemes d’innovació dels Estats i regions permetent obtenir una anàlisi comparativa dels seus resultats en innovació.

L’informe indica que Catalunya és una regió europea amb un nivell d’innovació moderat amb una pèrdua, respecte a 2014, d’un 7%. Una situació similar a la resta d’àrees de la península Ibèrica, a excepció del País Basc, que presenta un nivell d’innovació fort, si bé en retrocés, i Extremadura que té un nivell d’innovació modest. Un baix nivell d’innovació que s’evidencia en el fet que el relative performance level se situa en el 69%, 8 punts percentuals menys que el 2008; que en la majoria dels indicadors Espanya està per sota de la mitjana de la UE i que, el seu diferencial amb la UE augmenta. Un baix nivell d’innovació, molt allunyat del dinamisme de les 32 regions líders, la majoria d’elles situades en el centre i nord d’Europa.

Sens dubte, la mala posició innovadora posa en evidència que les diverses Administracions que configuren l’Estat, igual que una part significativa del seu teixit productiu, no assumeix la importància de la innovació i atorga escàs reconeixement als investigadors, alhora que es dóna poc valor a la recerca aplicada i a la tecnologia. En gran mesura, seguim instal·lats en ‘el que inventin els altres’, un fet que explica, en part, perquè molts joves preparats han de mirar cap al nord i centre d’Europa per trobar una feina d’acord a la seva formació i aspiracions.

Així doncs, l’European Innovation Scoreboard posa en evidència una certa debilitat del sistema productiu i explica com la falta de capacitat innovadora repercuteix en treballs d’alta precarietat, amb salaris desajustats al cost de la vida (el 2015 el dèficit de la seguretat social va superar els 16.700 milions d’euros tot i que es van crear mig milió de llocs de treball) i tenim altes taxes de pobresa (la de l’Estat és 6 punts més que la mitjana europea). Uns indicadors que ens dibuixen un escenari de futur preocupant, atenent al que implica la societat i la indústria 4.0.

Un futur complex però que pot ser abordat amb determinació si canviem d’actitud, si adoptem l’exemple de Pigmalió i la seva passió, perquè la seva escultura prengués vida, un missatge que ens indica que es pot aconseguir el que un es proposa si hom té la creença que es pot aconseguir. Cal variar les expectatives de futur, assumint confiança i un comportament diferent i més propi al d’assumir reptes tot superant pors i reptes, creient en les nostres potencialitats, en la capacitat del nostre sistema de recerca, en la força dels creatius i el disseny, tot acceptant que innovar és entendre que hi ha oportunitats en els riscos i en les dificultats.

Assumir que el futur pot ser diferent obliga a entendre el potencial de la tradició investigadora de Catalunya i dels seus més de 25.000 persones treballant com a investigadors, repartits en un miler de grups de recerca, que publiquen uns 5.000 articles a l’any en revistes internacionals de referència, sens dubte ells són una palanca de construcció de progrés ineludible. També la base industrial existent, pel camí d’aportar el 20% del PIB, i la seva alta capacitat exportadora, igual que els centres tecnològics són dos components bàsics de l’equació de futur. Tot això configura les bases per donar suport a un canvi real pel que fa a polítiques d’innovació. Catalunya té tot l’indispensables per innovar, per construir un model productiu que garanteixi el progrés social.

Per a això cal estudiar i posar solució als problemes que evidència el Regional Innovation Scoreboard i, d’una vegada per totes, fer una aposta real per a la transferència de coneixement i la innovació de la mateixa manera que es va fer, fa uns anys, per la investigació d’excel·lència. Disposant dels elements requerits per potenciar i fer possible la innovació, la qüestió és solament quant trigarem a exigir als responsables públics que la prioritzin, quan ens adonarem que sense innovació no hi ha competitivitat, que sense competitivitat no es generen recursos i treball i que, sense treball, no hi ha progrés social ni llibertat.

Deixa un comentari