PODEMOS

El cas de Podemos, Podem o Catalunya en Comú, com us plagui millor, és un paradigma de la renovació de velles formes que els comunistes ja havien practicat a finals del S. XIX i principis del XX. Quan discrepaven del debat polític majoritari, llavors s’escindien i creaven una nova Internacional. I això mateix és el que estan fent ara. A Madrid alguns aposten per amagar les seves sigles i creen una nova marca, amb inicials manifestacions contundents de confrontació, esvaint-se després de pensar-s’ho bé. O bé a Catalunya dimiteix el seu líder de manera fulminant, donat que les tensions internes són tan fortes que, segons explica ell mateix, li és impossible aglutinar tantes discrepàncies i tira la tovallola, com també ho fan altres parlamentaris que se’n van, bé per fundar un nou partit o per anar-se’n a ERC. Tampoc els ha ajudat gens la incongruència del seu líder, Pablo Iglesias, de criticar qui es comprava cases de 600.000 € i quan ha pogut, ha estat ell qui se n’ha comprat una, en una urbanització de luxe a prop de Madrid. No es pot pontificar una cosa i fer la contrària sense córrer el risc de desafecció popular.

 

En l’àmbit estatal tot sembla indicar que obtindran uns resultats poc reeixits i patiran per aconseguir mantenir un nivell important d’incidència en l’acció política, ja que la seva única opció és poder pactar amb el PSOE un pacte de govern, però tampoc està clar ni que sumin plegats ni que el tripartit de dretes no tingui el suport necessari per governar. La batalla clau la tindrà l’alcaldia de Madrid, si la mantenen Podemos sobreviurà, si la perden llavors corren el risc d’escissions importants i el desencís es generalitzarà.

 

Pel que fa a la ciutat, de moment ja som coneixedors que trenquen relacions amb les CAV i aniran sols a les eleccions. En tot cas, no sembla que aquesta sigui la millor manera de sumar diferents sensibilitats, ans al contrari, i denota que de les noves maneres de fer política a les antigues i caduques maneres de fer política, sols és qüestió de semàntica i de marketing electoral.

 

Atesa la seva gran diversitat de moviments populars és difícil encerclar-los dins d’algun apartat polític, més enllà de l’esquerra radical, amb una referència ideològica clara, ja que hi moltes sensibilitats dins seu, però, al menys pel que fa als seus dirigents estatals, és clara la influència dels pensadors postmarxistes Ernesto Laclau i Chantal Mouffe, i el que han anomenat com a democràcia radical o posmoderna i, com no, destaquen també per la seva estratègia populista, a vegades ratllant el lerrouxisme.

 

Pel que fa  a la seva acció de govern municipal, hi ha hagut més foscor que claredat: el tema de l’habitatge social s’ha estancat i els preus de compra o de lloguer s’han disparat i no han pres cap mesura per pal·liar-ho. El nombre de pisos ocupats ha augmentat alarmantment a la ciutat, amb la permissibilitat excessiva de la concessió d’ajuts socials als seus ocupants o s’ha degradat la convivència en blocs de pisos d’anteriors promocions públiques de lloguer social. En l’altre àmbit de les seves responsabilitats delegades per l’alcaldia hi ha el terreny de la promoció econòmica local, on el descontentament del sector empresarial és evident, per què no s’hi han reunit, ni tant sols per cercar incentius per a la implantació de noves indústries que generin riquesa a la ciutat. I del vessant de la recerca de nous llocs de treball, per minorar les taxes d’atur local, sols es pot destacar la creació d’un hort a la Torre d’en Gorgs, ja que la resta de programes han estat repetició dels que ja hi havia durant la crisi econòmica i que ara, amb molta més dotació de recursos, no es visualitzen per enlloc.

 

De moment, la sensació és que han passat del “Podem” a un “potser hauríem pogut, però ens ha fet mandra fer-ho” i ja es veurà quina repercussió té la seva minsa acció de govern i la seva denúncia penal, contra les dues alcaldesses que ha tingut la ciutat, en tota la gent de bona fe que es va sentir atreta per aquesta opció i ara se senten defraudades, corrent el risc de sentir-se òrfenes de referents polítics i, per tant, abonant el terreny de l’abstenció.

 

Josep Minué

 

Deixa un comentari

Aquest lloc web utilitza Cookies pròpies i de tercers d'anàlisis per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador podent, si així ho desitja, impedir que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Configuració de cookies
Política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies