Periodisme digne per Francesc Rafols

L’11 de novembre passat es va realitzar a Barcelona una Assemblea Oberta de Periodistes amb unes resolucions que confio que a partir d’ara se’n parli força. El hashtag de la convocatòria és força explícit: #periodigne.

Aquesta assemblea –realitzada a la seu de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC)– va estar organitzada conjuntament per diverses organitzacions de periodistes: l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) –a la qual pertanyo–, Solidaritat i Comunicació (SiCom) i Som Atents. No era aquesta la primera vegada que aquestes organitzacions treballàvem plegades i és d’esperar que tampoc sigui l’última. L’objectiu de la trobada era elaborar una mena de decàleg que inclogués les transformacions necessàries perquè el periodisme es pugui exercir amb unes condicions laborals dignes i perquè recuperi la confiança de la ciutadania. Cal no perdre de vista que les darreres enquestes situen a l’Estat espanyol els mitjans de comunicació i els periodistes com un dels sectors que genera menys confiança i credibilitat.

Els debats que s’hi van fer van acabar fent que el decàleg, en lloc de deu punts, en tingués quinze i es transformés en allò que si els lingüistes no m’han enganyat en podríem dir un pentadecàleg. S’hi inclouen tot tipus de qüestions. A la web www.periodigne.cat podeu consultar el document elaborat, que porta per títol «15 accions per a un periodisme digne». Si a més voleu una mica de crònica d’aquesta assemblea, a la web de l’SPC la podeu llegir. Al pentadecàleg hi ha reclamacions d’índole laboral, professional, polític, de gènere, de drets d’autoria…

El que ara ens proposem les entitats que ho hem impulsat és començar a reunir adhesions tant a les redaccions com fora d’elles. De manera que quan ho presentem als legisladors o a les instàncies que han de promoure les transformacions que es reclamen, les reivindicacions tinguin el màxim suport professional i –per què no?– ciutadà. Fa massa temps que els legisladors –tot i les vegades que els ho hem demanat– fan molt poca cosa per no dir res en defensa d’un dret essencial per a la ciutadania com el dret a la informació. Algunes coses que en les darreres setmanes han passat en matèria d’informació a Catalunya i a Espanya no haurien passat amb una regulació com la que hi ha en molts països del nostre entorn i també d’una mica més lluny. En aquest blog en trobareu més d’una referència.

En uns dies, a Catalunya, celebrarem eleccions. El Parlament que surti elegit s’haurà d’ocupar d’aquestes qüestions si vol dignificar la política i millorar la qualitat democràtica del país.

Deixa un comentari