PERFIL | Unes cames sense edat ni horitzons

La il·lusió per la carretera no coneix d’edats. Travessar l’horitzó amb dues rodes i només amb la força de les pròpies cames és una passió que es porta a l’ànima, i fa que molts s’aventurin a recórrer centenars de quilòmetres només pel plaer d’anar més enllà. Tanmateix, pocs casos d’amor per la bicicleta són tan profunds com el del Juan Ruiz, membre de la Penya Ciclista Barberà des de fa 26 anys.

 

Just el passat juny del 2020, enmig de la pandèmia, va agafar la bicicleta, va sortir de casa i no va parar fins a arribar al seu poble, Larva, a l’andalusa Sierra de Cazorla, després d’un periple de gairebé 2.000 quilòmetres per l’interior d’Espanya. “Vaig sortir amb la mentalitat d’anar a fer un passeig, perquè si no no hi vas”, diu amb el somriure de qui parla d’una trapelleria.

 

Als seus 80 anys, quan la majoria dels de la seva edat patien a casa per la por al virus, ell pedalava sota el sol de juny en direcció a l’horitzó. La seva ruta va anar cap al Pirineu d’Aragó, va tombar cap a l’oest per la Rioja i va travessar Castella i Lleó, girant cap al sud per Extremadura i tornant a l’est per arribar a la serra que el va veure néixer. Un viatge de 17 dies que va finalitzar sense més problemes que una etapa d’una “excursió” qualsevol, explica. Al llarg de les poc més de dues setmanes, el “tío Juan”, com li diuen els de la penya, va viure mil històries que l’acompanyaran per sempre: “vas per allà, per les carreteres, i et trobes gent boníssima, i tinc fotos pel nord per tots llocs”, diu.

 

I és que a causa de la seva edat, molts s’aturaven a les carreteres per veure si es trobava bé quan, per guarir-se del tòrrid sol de l’interior, s’aixoplugava sota algun arbre al voral de la carretera. Tampoc va tenir problemes amb la policia, ni amb la resta de la gent que, durant el camí, li podrien haver aconsellat que amb la seva edat, enmig d’una pandèmia, potser no era adient pedalar per tota Espanya.

 

Una altra cosa era el terreny, que no sap de pietat ni d’edats, i explica que en alguna ocasió s’ho va veure “molt pelut”: “a l’etapa de Berga a Tremp, si aquell dia no em vaig morir, ja no em moro; va ser un dia criminal, i vaig estar a punt de llençar la tovallola”, recorda amb l’orgull encara als ulls. Tot i que no té clar ser catòlic, “tinc una medalla de la Creu de Caravaca, tinc una petxina de quan vaig fer el Camí de Sant Jaume caminant, i quan pujava un port de muntanya besava la verge”, com a forma de donar les gràcies. La seva família, per la seva banda, no semblava preocupada, potser ja acostumada a esforços com aquest, i explica que “la meva dona primer rondinava, però després em va dir que sort que havia acabat, i els meus fills em deien que si en gaudia, que em tirés dos mesos fent voltes”.

 

Ruiz, mirant les aparicions de la PC Barberà a la premsa | Toni Alfaro
Ruiz, mirant les aparicions de la PC Barberà a la premsa | Toni Alfaro

 

I és que els quilòmetres no són novetat per ell, que va unir-se a una bicicleta ja quan tenia 14 anys, en un dinar a Castellar del Vallès amb els companys del taller a on treballava: “per anar-hi, cadascú anava com podia, i hi havia 4 o 5 bicicletes velles al taller, i com jo era l’aprenent em va tocar anar amb l’última bicicleta, que no tenia ni frens; i els hi vaig fer un repàs a tots”, recorda alegre. Llavors, un dels treballadors li va regalar una bici vella amb la que immediatament es va començar a apuntar curses i a compartir quilòmetres amb els companys de la Penya Ciclista Palomillas de Sabadell.

 

Aquest va ser l’inici d’una companyonia a través de les rodes que dura fins al dia d’avui. Temps després va conèixer els seus companys barberencs, i durant molts anys han aprofitat les vacances per fer sortides de centenars de quilòmetres. Un cop va anar fins a Almeria, un altre fins a Conca, o fins a Santa Lecina, el poble de la seva dona, i en una ocasió va arribar a Prades, a França, però sempre amb altra gent, fins l’any passat.

 

Des de la penya ja havien sortit a la premsa per anar des de Barberà fins a Santiago de Compostel·la, una mostra més d’una passió que solia implicar també les dones de la penya: “quan vam anar a Santiago en bicicleta, a elles les va portar un autocar amb xofer, i l’home s’ho va passar genial, i quan vam anar a Granada li va dir a la seva dona que vingués”. Ell sap que porta la bicicleta a la sang; explica content que “he pagat 3 penyes: la de Barberà, la de Santa Perpètua i la Palomillas, a Sabadell”, i apunta orgullós que “tinc dos nebots que surten amb la penya de Barberà”.

 

La seva edat està clar que segueix sense ser un problema, i no s’està de dir que “a vegades surto amb gent més jove i no pateixo, vaig descansat”. Tot i això, recordant el viatge de l’any passat, admet que “m’ho veig una mica pelut per seguir fent coses d’aquestes en els propers anys”. Ara bé, el que té clar és que seguirà pedalant fins que mori, si el cos li permet. Una cosa que sembla que ha de mantenir-se durant molts anys, jutjant la seva agilitat. “Sóc guerrer”, diu, burleta, com a tota explicació.

 

Toni Alfaro

Deixa un comentari

Aquest lloc web utilitza Cookies pròpies i de tercers d'anàlisis per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador podent, si així ho desitja, impedir que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Configuració de cookies
Política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies