PERFIL | El repte de viure amb la música de dins

Barberà està plena de locals buits i petites naus a on, potser algun temps enrere, es trobava un negoci pròsper que ja va tancar. És una història repetida una i altra vegada, i que és familiar per a molts ciutadans. Tot i que només suggereixi la grisor del ciment, dins d’una d’aquestes naus properes a l’Escola Can Llobet, una com qualsevol altra, podem trobar un tresor valorat al món sencer. És el taller on l’escultor i pintor barberenc Ramón Cerezo passa gran part del seu temps, intentant desenredar alguna cosa que està cercant i que mai sap que és, fins que apareix.

 

Rialler i vital, es defineix com un “creador des de l’eufòria i el positivisme”, i té clar que tot i les vicissituds del dia a dia, el seu món és “perfecte” perquè el que buscava, amb majúscules, ho ha trobat. Dedicar-se a l’art, però, no és una tasca d’un dia per l’altre, i ell ho sap bé. Aficionat al ciclisme i amant incondicional de La Romànica, que “és el millor que hi ha”, ja fa 62 anys que va néixer a una família de joiers, de qui va heretar el negoci i la voluntat de fer-ne un art del que guanyar-se la vida. La vocació, però, l’empenyia fort i ja “quan tenia set o vuit anys agafava un pot de pintura i sempre estava pintant i dibuixant”.

 

El negoci anava bé. De fet, explica, al principi va ser dissenyador de joieria, i produïa i venia els seus dissenys ell mateix. Va funcionar-li durant un temps, arribant a tenir un equip de fins a 15 treballadors als anys 80, però no era allò que estava buscant. “Ho vaig provar, no em va agradar, em vaig desencantar, però em va servir per fer una base”, explica, que el va permetre tenir una família i una estabilitat com per poder dedicar-se a la recerca d’ell mateix i la seva expressivitat. Als 27 anys va connectar amb altres persones del món artístic i el van convidar a la Facultat de Sant Jordi de Belles Arts de Barcelona, on la vida li va fer un tomb: “vaig començar a veure coses que van canviar radicalment el meu món”.

 

Ramón Cerezo, artista i creador barberenc | Pau Quintana
Ramón Cerezo, artista i creador barberenc | Pau Quintana

 

Des de llavors, “m’he dedicat sobretot a trobar-me a mi mateix”, explica, un camí que defineix per ell l’essència de l’art i que no és fàcil, que sempre neix d’una tensió i una angoixa entre el món creatiu i el de la quotidianitat: “entenc que molts artistes han acabat una mica descentrats, perquè és una pulsió molt potent, i és molt difícil conjugar un món màgic i desconegut i un món real i concret”. Aquesta tensió és la mateixa que l’assalta en moltes ocasions de matinada, i l’impulsa a posar-se a treballar, fins i tot just en acabar un projecte, buscant noves formes i expressions. “I fins que no hi ha aquesta connexió, aquesta clau que entra al pany, a la nostra realitat concreta, són hores i dies que produeix veritable ansietat” explica. Malgrat això, considera que és molt afortunat perquè pot treballar tots els dies d’allò que l’apassiona, i sap que “tot ha pogut succeir per la meva dona, està claríssim, perquè quan va venir la crisi ella va aguantar el negoci”.

 

“Crec que ella va entendre, i crec que l’amor és això, que si no ho feia ho passaria molt malament psicològicament o gastaria molts més diners en psicòlegs, perquè l’ansietat i la depressió haguessin sigut terribles”, agraeix. Va ser en els anys anteriors, a principis dels 2000, quan va fundar una petita societat entre amics per poder mantenir la seva activitat, i va començar a portar les seves escultures de ferro de l’escola de Chillida a fires com Art Madrid, on se sorprenia perquè realment es venien i la gent les valorava. Llavors va conèixer a l’empresari Juan Ramírez i li van encarregar una peça permanent pel Museu Würth de La Rioja, que encara es troba avui en dia. “Tothom va creure que jo ja tenia el meu segell i m’anava a dedicar a replicar aquestes peces” diu, però no va ser així, perquè dins seu ja havia començat a canviar: “havia après amb aquests grans mestres i grans escoles, però jo havia de fer el meu camí”.

 

Molts li van dir que era una bogeria, una cosa que només aconseguien quatre, com Picasso o Miró, i que per menjar s’havien de fer obres assumides i que es reconeguin, però riu recordant que “com sempre he sigut així, vaig entrar en l’aventura, i llavors clar, em vaig trobar al desert”. No va ser fàcil, i molts li preguntaven “quant de temps aguantaràs, Cerezo?”, però ell no podia mantenir-se estàtic: ” el desafiament, els reptes, són bons perquè et fan viure; no hi ha final, hi ha la teva essència”. Amb el temps, va aprendre a viure del repte. Potser per això, creu que “mai hi han hagut facilitats, tot depèn de tu, i la responsabilitat mai és a fora: si tu vols, ja trobaràs els mitjans”.

 

Ara, des de la perspectiva que donen els anys, té clar que “totes les persones tenim un poder immens” pel que cal lluitar: “és molt fotut morir-se amb aquesta música a dins; jo he sigut molt afortunat, perquè puc seguir fent el que m’agrada cada dia”, i sempre ha inculcat als seus fills que “cal seguir els teus somnis”. Uns somnis que encara s’han de complir, augura amb un somriure, fins que la música acabi.

 

Toni Alfaro

 

FOTO PORTADA: Ramón Cerezo, treballant al seu estudi | Pau Quintana

Deixa un comentari

Aquest lloc web utilitza Cookies pròpies i de tercers d'anàlisis per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador podent, si així ho desitja, impedir que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Configuració de cookies
Política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies