PERFIL | Dirigir amb ànima de guerrera

“Diuen que el primer dia que et peguen, si t’aixeques i t’agrada et quedes, si no marxes; a mi una noia em va sentar de cul, em vaig quedar estirada al terra i vaig dir ‘ui, què divertit!’, i em vaig quedar”, relata Sílvia Mansilla sobre el seu primer entrenament. La seva és una relació d’amor cap a la família dels Barberà Rookies, un equip que va conèixer gràcies a la seva parella i que ara forma part d’ella mateixa fins al moll de l’os.

 

Tot i que ha viscut gran part de la seva vida a Barcelona, el futbol americà i l’empenta d’un equip ple d’il·lusió la van fer venir a viure a Barberà fa 10 anys. Filòloga anglesa i treballadora a una empresa de màrqueting, poc esperava acabar al capdavant d’un dels equips de futbol americà amb més èxit de tota Espanya, i menys quan va conèixer de primera mà l’esport.

 

Va ser a un partit dels Barcelona Dragons, que va anar a veure amb unes companyes, i va quedar al·lucinada per tot l’espectacle que envoltava aquest esport: “era com ser a una pel·lícula americana: hi havia els venedors de “hot dogs” i gorres, l’espectacle de mig partit, l’Estadi Olímpic gairebé ple…; però a mi em preguntes què va passar al partit i et dic que hi havia gent molt gran es pegava molt i marcaven “touchdowns”, perquè no en tenia ni idea”, riu.

 

No va ser fins que va començar a sortir amb el seu xicot que es va adonar de tot el món que envoltava les jugades i les carreres. Després de veure alguns partits a on participaven els de Barberà “vaig entendre una mica més l’esport perquè ell em va anar explicant, vaig conèixer a la fisioterapeuta de l’equip i ja vaig començar a fer amigues i a involucrar-me”. Tot i que volia provar de jugar, portava 10 anys sense fer esport per una lesió de turmell i no es veia amb cor de participar als partits, però va iniciar-se ajudant com a delegada de l’equip femení.

 

Amb el temps va créixer la curiositat per un esport de vincles profunds i superació, i gràcies a la incitació constant de la seva parella i el vistiplau de la fisioterapeuta, va decidir començar a entrenar: “quan vaig donar la meva primera volta al camp pensava que em moria, i en gran part vaig aguantar per orgull, però amb el temps em va començar a agradar”, explica sobre les primeres vegades que, amb 32 anys, va entrar al camp.

 

Mansilla, pendent de les seves jugadores | Pau Quintana
Mansilla, pendent de les seves jugadores | Pau Quintana

 

Admet que és competitiva i que “al principi comença sent com un joc, però un cop t’hi fiques a dins has de fer-ho bé perquè estàs competint i has de guanyar”. Potser per això ben aviat va agafar embranzida i va començar a jugar com a línia de l’equip femení, i tot i que considera que als seus 32 anys era “molt gran per aquest esport”, durant 6 més va estar a primera línia cada setmana. Explica que “és un entrenament molt físic”, que desgasta molt, i la dedicació també és important.

 

“Treballes 8-10 hores al dia i després vés al gimnàs i a entrenar, els caps de setmana a jugar fora… i al final et planteges si el repte val la pena” diu recordant la seva última etapa com a jugadora. “Els períodes de recuperació cada cop són més llargs, i vaig tenir un petit problema a l’esquena; llavors vaig reflexionar i vaig dir que era millor donar pas a les noies més joves que estaven pujant”, explica no sense certa amargor.

 

Malgrat tot, té clar que “tothom ha de tenir la seva oportunitat, i la feina de les joves és treure’ls-hi el lloc a les veteranes”. L’amor i l’escalf pel club van fer que no dubtés ni un moment en passar de l’interior del camp a la banda, i de seguida va començar a dirigir entrenaments i partits, sempre “amb la intenció d’aprendre”. Una cosa va portar a l’altra i mica en mica va anar agafant més responsabilitats a l’organització dels Rookies, portant la comptabilitat i ajudant com a secretària a la Junta Directiva.

 

Amb la sortida de l’anterior president per incompatibilitat de càrrecs, es va decidir que fos ella qui ocupés el capdamunt de l’entitat. “Va ser una cosa molt rodada”, explica amb humilitat, tot i que la dedicació és potser encara més gran que mai. “Els Rookies són part de la meva vida”, deixa clar, i no considera que li robin temps: “si haig de marxar de cap de setmana a Madrid a jugar la final, doncs passo un cap de setmana amb les meves noies a Madrid”, diu, tot reflexionant sobre la seva implicació.

 

Ara bé, explica que quan fa d’entrenadora a un partit “encara em costa mantenir el cap fred” perquè manté l’ànima de jugadora. “Els meus 6 anys jugant no els canvio per res”, sentencia.

 

Toni Alfaro

Deixa un comentari

Aquest lloc web utilitza Cookies pròpies i de tercers d'anàlisis per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador podent, si així ho desitja, impedir que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Configuració de cookies
Política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies