PERFIL | Créixer a ritme de barri

Diuen que les situacions difícils a vegades ens canvien per sempre, i que la necessitat ens permet descobrir parts de nosaltres mateixos que ni tan sols esperàvem. D’això en pot donar bona fe una de les barberenques més conegudes entre les famílies de la ciutat: Mercè Mas. Molts la coneixen com a directora del Centre d’Estudis Barberà, una de les escoles de repàs i idiomes amb més fama de Barberà, però pocs són els que saben que hi va arribar de forma inesperada. “La meva idea, en principi, no era muntar una acadèmia d’idiomes”, explica rememorant els seus 22 anys d’història, i confessa que “el Centre d’Estudis Barberà va ser una emergència”.

 

Ella havia estudiat Comunicació Audiovisual i tenia molt clar que la seva vocació era la producció televisiva. El canvi dels temps, però, va passar factura a l’empresa dels seus avis, que es dedicaven al tèxtil químic, i va fer fallida amb l’obertura de les fronteres comercials d’Espanya. De la nit al dia, els pares es van quedar sense feina amb poc més de cinquanta anys i van haver de fer pinya per subsistir: “estaven amb l’aigua al coll, van mirar diferents alternatives, i el tema de l’educació els hi va fer gràcia”. Així va ser com al 1999 van començar a tirar endavant una de les acadèmies amb més història de la ciutat: “jo de ben joveneta m’havia dedicat a fer classes, i llavors els vaig començar a ajudar mentre treballava a la tele; quan acabava venia a aquí i els feia un cop de mà”.

 

Als pocs mesos es va adonar que “això m’agradava, i vaig dir que deixava la tele i venia a treballar al costat de casa”. El canvi, però, va ser radical, i va passar de les reunions internacionals i les trucades constants al tracte proper i pausat d’un negoci de barri: “em faltava una mica la vida social que em donava la comunicació, però al final tot va girar i em vaig quedar encantada de poder anar amb bici a la feina, treballar amb els pares, i vaig descobrir el que era la part més humanista de la feina, que la televisió no em donava”.

 

Canviar tampoc va ser senzill a nivell personal, explica: patidora de mena i compromesa amb tot el que fa, Mercè Mas confessa que “jo era molt responsable treballant per a altres persones, però no em treia la son; el Centre d’Estudis sí que me la va treure”. I és que els primers temps, com a tants negocis, no van ser senzills, tirar endavant era un repte diari, i “vaig estar molts anys dormint malament perquè vam invertir els diners que no teníem, i estàvem en una situació que no podíem permetre’ns res”. Per sort, els anys els hi van donar la raó, i tant el Centre com ella es van anar consolidant. L’autoexigència es va anar apaivagant i els maldecaps van deixar pas a l’experiència.

 

Mercè Mas, a una plaça de Barberà | Toni Alfaro
Mercè Mas, a una plaça de Barberà | Toni Alfaro

 

Ara té clar que “hi ha coses que per molt que jo vulgui ajudar, hi ha una família al darrere, un protagonista que ha d’assumir les seves pròpies responsabilitats…”, i afegeix que “no ho puc assumir tot jo, però al principi treballava així”. A dia d’avui és conscient que tot el que ha passat ha sigut per arribar a on són ara, i ha après a ser una coordinadora eficaç sense deixar de gaudir d’una feina que l’encisa. “No és cosa d’implicar-se més o menys, sinó una qüestió de fer que tot l’engranatge funcioni i faci la seva feina”, explica, i potser per això diu que se sent més com una directora d’orquestra que d’empresa, “algú que coordina i que fa que tot soni el millor possible”.

 

A la vegada, ha après que el més satisfactori d’aquest acompanyament ha sigut saber gaudir del procés, de no tenir pressa, i enfrontar els estudis i l’aprenentatge com una evolució vital dels seus alumnes. I és que ella ha integrat la filosofia que tothom té coses bones per aportar, “el problema és que no tenim ni la paciència ni el temps per observar-ho”: “el més màgic de la nostra feina és que a part d’ensenyar el que fem és descobrir talents, i fins i tot detallets que, en el dia a dia, ni les mateixes famílies veuen”, s’alegra. Per això rebutja la immediatesa de la bona nota i l’obsessió pels resultats ràpids: “l’esforç forma part de l’aprenentatge, i et fa créixer com a persona, perquè t’ensenya que pots caure, però que si t’aixeques i segueixes al final ho aconsegueixes”, defensa.

Per ella, cal recuperar certs valors bàsics pel desenvolupament de les persones, que a molts infants “estan quedant embrionaris, no s’estan desenvolupant i són necessaris”, i ho té molt present fixant-se cada cop més en el desenvolupament emocional que en l’acadèmic dels nens i nenes. Quan mira enrere i pensa en el que han aconseguit, s’alegra més per la manera en com han arribat a treballar que per la bona fama que, reconeix, tenen.

 

De fet, sobre la pandèmia, diu que tot i haver sigut una època dura “penso que el destí em dóna aquest regal perquè recordi que els alumnes no són meus”. És potser per aquesta pau i humilitat
que veu amb il·lusió com els fills dels seus primers alumnes també passen per les seves aules. “Crec que som necessaris i que ajudem”, finalitza amb un somriure sincer.

 

Toni Alfaro

Deixa un comentari

Aquest lloc web utilitza Cookies pròpies i de tercers d'anàlisis per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador podent, si així ho desitja, impedir que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Configuració de cookies
Política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies