PDCAT

Més que un partit polític el Pdcat és una confluència estratègica electoral que difícilment sobreviurà com a tal a un nou cicle electoral, si bé òbviament el seu espai polític l’acabarà ocupant una nova formació. Sols cal veure com actualment el Pdcat, hereu de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya, no està passant els millors moments de la seva història, amb diferents corrents internes que els costa mantenir unides i la dicotomia de ser el partit referent de la coalició Junts per Catalunya, però amenaçats pel seu mateix líder, Carles Puigdemont, i pel president de la Generalitat, Quim Torra, amb una possible Opa hostil de la Crida Nacional per Catalunya que han creat ambdós dirigents, en col·laboració amb l’expresident de l’ANC, Jordi Sanchez.

 

Ara, ja se sap que es presentaran a les eleccions com a Junts per Catalunya, havent fracassat estrepitosament la proposta de Waterloo d’una candidatura independentista i unitària tant per a Espanya com a Europa i cada formació sobiranista competirà contra l’altra, amb les espases ben esmolades i amb el lideratge de l’independentisme en joc.

 

Dins del Pdcat la línia guanyadora d’aquest cruent combat és la del radicalisme sobiranista de Puigdemont. L’acceptació de la imposició dels seus candidats, enfront dels del sector més pragmàtic, va encaminada a exercir una unilateralitat extrema, que els pot donar rèdits electorals immediats, en sectors socials més eixelebrats, però que té l’evident risc intern d’una probable deserció de l’aparell del partit, més pragmàtic i possibilista, que pot no mobilitzar-se prou, la qual cosa afebleix les seves opcions.

 

Pel que fa a la seva ideologia, hores d’ara no està gens definida quina té, ja que aglutinen tant sectors conservadors, com liberals, socialdemòcrates i fins i tot antics comunistes, donat que el seu únic objectiu és la independència de Catalunya, practicant sols un manifest liberalisme econòmic i marginant la recuperació de l’agenda social. Fa temps que l’activisme polític l’han deixat de banda, bé per tactisme bé per amagar les seves herències de sentències judicials condemnatòries de finançament irregular, i aposten decididament per una mobilització permanent de la ciutadania, des de les dues grans organitzacions independentistes d’Òmnium Cultural i l’ANC, amb la referència filosòfica de Gene Sharp i la seva teoria de la resistència no violenta, que esdevé la clau de tot el judici sobre el “procés”.

 

I aquest és el gran avantatge estratègic que tenen en totes les conteses electorals que vénen: la sensibilitat de la ciutadania vers la presó preventiva dels seus dirigents, i la permanent atenció dels mitjans de comunicació que es fan ressò del judici. Evidentment preferirien perdre aquest plus de superioritat i que els seus dirigents polítics estiguessin lliures, d’això ningú en dubta, però donada la judicialització del tema ho aprofiten comunicativament per treure’n rèdit electoral.

 

En l’àmbit local, i després de la desfeta electoral que els va portar fora de l’ajuntament a les eleccions del 2015, no sembla que recuperin terreny, tant per la polarització de la dicotomia Catalunya – Espanya, com per la pèrdua de l’estructura que tenien i que ha desaparegut durant aquesta legislatura, sense cap posicionament públic en temes que afecten a la ciutat i sense ser cap referent de lideratge social. El fet que la seva candidata a l’alcaldia, malgrat el seu bon bagatge professional, sigui desconeguda i sense cap experiència política de representació institucional no els afavoreix, així com tampoc els afavoreix l’ordre de les eleccions, ja que una hipotètica pèrdua electoral a les generals, desmobilitzarà el seu electorat o farà que aquest es distribueixi cap a altres forces a les municipals de maig.

 

En tot cas, i a prori, sembla que els seus resultats electorals a les generals poden arribar a influir en l’elecció de president de govern, però que la seva incidència a les municipals no serà gens decisòria i, com deia a l’inici, no seria d’estranyar que en un futur no gaire llunyà aquesta formació desapareixi, si bé el seu espai l’ocuparà alguna nova formació. Temps al temps.

 

 

Josep Minué

 

Deixa un comentari

Aquest lloc web fa servir galetes perquè tingueu la millor experiència d’usuari. Si continueu navegant esteu donant el vostre consentiment per a l’acceptació de les esmentades galetes i l’acceptació de la nostra política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies