L’homofòbia mereixia un titular per Vicent Canet

Fa poc més un parell d’anys es publicava a Mèdia.cat la peça L’homofòbia no mereix un titular? en la qual s’analitzava el tractament informatiu del brutal assassinat de Javier Abil ocorregut a la platja de la localitat valenciana de Gandia aquell mateix 2014. En aquell moment, els primers informes policials i de la Guàrdia civil indicaven que l’aversió que sentia l’assassí contra els homosexuals hauria pogut estar, si més no, un dels mòbils d’un crim en el qual la víctima va ser esquarterada. En l’article es veu com l’homofòbia no apareixia en els principals elements de les informacions -que són els més llegits- com ara titulars i subtítols i apareixia, si ho feia, en llocs secundaris del cos de la notícia. El periodisme, en la meua opinió, ha patit de moltes mancances en aquest cas. L’excés de prudència en visibilitzar la presumpta homofòbia del crim ha estat una d’elles i la més preocupant. Tampoc s’ha anat més enllà dels fets, els mitjans no han intentat contextualitzar-los i s’ha recorregut, gairebé exclusivament, a fonts policials: no s’ha acudit ni a la família, ni al moviment de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (LGTB) per conèixer les seues opinions. Els mitjans de comunicació tampoc han buscat fonts expertes en la matèria a l’hora d’informar del cas Abil, quan hi ha dos observatoris a l’Estat espanyol especialitzat en l’abordatge i denúncia pública de la LGTBfòbia: el català i el madrileny.

En la meua opinió, el cas Abil haguera estat una oportunitat per visibilitzar en els mitjans tants i tants casos de violència LGTBfòbica, per fer context des d’una sensibilitat per la igualtat i contra la discriminació que pateix el citat col•lectiu. Fins i tot, s’hauria pogut debatre públicament en els mitjans, arran d’aquest cas, sobre si són efectives les (escasses) polítiques contra la violència LGTBfòbica que estan en bolquers en aquest país. I avaluar sobre si cal reforçar-les o no. Els observatoris català i madrileny fa anys que denuncien situacions LGTBfòbiques sense que tinguen un abordatge molt més enllà del dia de la presentació de dades o es tracten puntualment en dies com el 17 de maig (dia internacional contra la LGTBfòbia) o el 28 de juny (dia de l’orgull LGTB). Siga com siga, resulta sorprenent també que un crim tan brutal tingués en aquell any tan poca repercussió en els mitjans d’àmbit valencià, català o estatal. Més quan l’Observatori Contra l’Homofòbia de Catalunya n’ha fet denúncia pública tot i que en aquesta ocasió no va assolir la repercussió d’altres casos.
Han estat els mitjans locals de Gandia els que han tractat de forma més exhaustiva el cas i el periodisme especialitzat en temàtica LGTB el que ha anat més enllà dels fets i el que més ha visibilitzat la presumpta homofòbia del cas. Però aquests mitjans especialitzats no tenen la suficient força i audiència com per a generar el debat social que abans plantejava. Quan es tracta de violència LGTBfòbica els periodistes tenim molta menys consciència a l’hora d’abordar-la informativament de forma adequada que no amb la violència masclista. I això és així perquè el moviment feminista ha fet una feina admirable en l’àmbit de la informació i la comunicació sentit i això es nota, tot i el camí que queda per recórrer. De fet, moltes de les propostes que ha fet als mitjans el feminisme són traslladables a l’hora d’informar sobre la LGTBfòbia. Especialment, crec que els periodistes hem d’aprendre que els casos de violència contra les persones LGTB no es poden presentar com a fets aïllats i desafortunats sinó com a part d’un sistema social que ens discrimina i que requereix resposta social i institucional.

La resolució final del cas
Si el juny de 2016 el jutjat en primera instància reconeixia l’agreujant d’homofòbia, en novembre de 2016 i en segona instància s’eliminava, cosa que reduïa la pena de l’assassí. En aquell moment ningú va recórrer la segona instància -la família havia abandonat el cas per pur esgotament en un cas tan dur- i ara ja és una sentència en ferm. Des de llavors, cap mitjà s’ha preocupat per investigar els fets, ni per saber si els indicis eren suficients. Tampoc per conèixer la dura situació que ha passat la família que ha hagut de fer una gran “inversió” per reclamar justícia i s’ha quedat molt sola en massa ocasions. De fet, de la sentència final només tinc constància que se n’haja fet ressò Radio Gandia, vinculada a la SER, i ho va fer amb un abordatge merament informatiu: ni s’entrevista a la família, ni al moviment LGTB, ni als experts en lluita contra la LGTBfòbia perquè facen una valoració de la sentència.

Cap periodista o opinador no s’ha preguntat si s’ha fet justícia, com sí que s’ha fet amb altres sentències sense que això implique que no s’acaten. En el passat, les sentències, en primera instància o en ferm, per violació o violència masclista en les quals es culpabilitzava a les víctimes per provocar les seues agressions eren durament criticades per les feministes. I els mitjans recollien aquestes posicions del moviment de dones i gràcies a actituds crítiques com aquestes, entre moltes altres coses, s’han pogut aconseguir lleis contra la violència masclista o per la igualtat efectiva entre homes i dones.
Ara tenim una sentència en ferm i només podem mirar arrere per pensar què vam fer malament quan podíem fer alguna cosa o què no vam fer en el seu moment. I ho hem de pensar tots plegats, tot i que en el meu article em referesc especialment als periodistes i al tractament informatiu. En aquest cas han fallat moltes coses, però he de dir que en la meua opinió el periodisme no ha fet el paper que crec que li pertoca: de denúncia social de les injustícies, de recórrer a totes les fonts i d’anar més enllà dels fets, contextualitzant-los i buscant-ne les causes i visibilitzant les propostes de solució.

L’homofòbia mereixia un titular i, si l’hagués tingut quan tocava, potser estaríem davant d’un altre escenari i d’una societat més conscient. Una oportunitat perduda.

Deixa un comentari