Ferrer Revull: “Per poder honorar la memòria d’aquestes persones cal saber qui eren amb certesa”

David Ferrer Revull és professor d’anglès a l’Institut La Romànica de Barberà. Fa uns anys, en una visita al Centre de Memòria d’Oradour-sur-Glane, va adonar-se que hi havia molts noms d’espanyols entre les víctimes dels nazis, però que se’n sabia molt poc de les víctimes d’una de les massacres més famoses de la Segona Guerra Mundial a França.

 

Al llarg de diversos anys, el sabadellenc va anar recopilant informació sobre els 19 refugiats de guerra espanyols que van anar a parar al poble francès, arrasat per les SS del Tercer Reich alemany. La seva recerca s’ha recopilat en el llibre Recuerda. Españoles en la masacre de Oradour-sur-Glane, perquè tothom pugui saber què havia passat amb les víctimes, entre les quals hi havia dos barberenques.

 

Vostè és professor d’anglès. Com és que s’interessa per una qüestió de caràcter tan històric com el destí dels refugiats de la Guerra Civil a França?
Bé, en el meu cas ve d’haver visitat les runes d’Oradour-sur-Glane. És un episodi molt conegut a França i es conserven com a monument de memòria. Vaig veure que entre les víctimes hi havia espanyols i com qualsevol altre ciutadà vaig començar a fer-me preguntes sobre aquestes persones. Hi havia dues nenes nascudes a Sabadell però veïnes de Barberà del Vallès. I volia saber què s’havia dit i què s’havia escrit sobre aquestes persones en un fet tan greu. I el fet de trobar que era molt poc el què s’havia treballat, i pràcticament inexistent el què s’havia divulgat, em va despertar la curiositat. Llavors, vaig començar una recerca que no era de la complexitat que ha acabat sent, però sí que volia almenys, davant aquells noms incomplets, només amb un cognom o les dones amb el cognom del marit… Bé, amb dades que eren clarament incertes o incompletes. Doncs vaig voler proporcionar una llista amb els noms dels espanyols ben escrits, i fins i tot amb les dates i els llocs de naixement correctes.

 

Han passat ja 76 anys i hi ha hagut molt de temps per un interès més concret pel que va passar allà

 

Com va començar tota la recerca?
Vaig començar buscant aquestes primeres informacions. Jo sempre anava compartint el que trobava amb el Centre d’Interpretació d’Oradour, i també amb les famílies amb què havia pogut contactar. Si parlem de les nenes Masachs de Barberà, elles tenen família de Barberà, Sabadell, Castellar i Terrassa, o sigui que entre nosaltres tenim veïns que tenen dol per aquesta situació tan horrible. Bé, compartint aquestes coses, trucant a algunes portes d’institucions o estudiosos -i tot començant per arxius d’Espanya i de França-, i anar fent. Com que tampoc ningú va agafar el material per seguir-ho pel seu compte, he anat fent jo, perquè penso que és una cosa que s’havia de fer. Per poder honorar la memòria d’aquestes persones mortes, moltes d’elles criatures, cal saber qui eren amb certesa. Sí, sóc professor d’anglès, però si ningú ho fa, era com un deure que jo m’anava imposant. Pensa que d’aquest fet han passat ja 76 anys i hi ha hagut molt de temps per un interès més concret per fer una aproximació pel que va passar allà: qui eren, què hi feien, d’on venien, on havien viscut, quines eren les seves relacions familiars… A manca d’un altre tipus de professional o perfil social que s’hi dediqués, ho he fet jo.

 

Emília Borruel amb les seves filles barberenques Emília i Angelina Masachs | Família Masachs
Emília Borruel amb les seves filles barberenques Emília i Angelina Masachs | Família Masachs

 

Tot això ho ha fet de forma desinteressada, a més a més: no hi ha cap contracte amb el Centre d’Interpretació ni amb ningú, oi?
No, no. De fet, el llibre que he escrit porta el segell de l’Ateneu Republicà de Llemosí, dels Arxius d’Alta Viena, i del Centre de Memòria d’Oradour, perquè m’han facilitat molt la distància tant pel que fa a rebre com per enviar-los-hi molta documentació. He treballat amb molta col·laboració i molta complicitat, de mèrit no me n’emporto, però sí que he pogut aglutinar les diferents informacions que m’anaven facilitant per fer un recull documentat de tota aquesta història.

 

Què va passar a Oradour-sur-Glane el 1944?
Bé, era el dissabte 10 de juny del 44 a Oradour, amb les escoles obertes, el comerç obert… Quatre dies abans havia començat el Desembarcament de Normandia, al nord de França. Aleshores, hi havia unitats de l’exèrcit alemany que pugaven des del sud per combatre al front. Entre aquestes hi havia una divisió militar de les SS, ben diferent d’aquelles que estem acostumats a veure a les pel·lícules, amb l’uniforme negre, als camps de concentració o que venen a casa a buscar-te: eren militars molt extrems ideològicament, una tropa d’elit i els més bèsties. Aquesta divisió que estava dirigint-se cap al nord, durant el seu recorregut, anava fent bestieses pel país: el dia d’abans de la matança d’Oradour, a Tulle, pengen a 100 homes dels balcons i fanals de la ciutat, i després tiren els cossos a un abocador d’escombraries i no permeten que se’ls enterri. Doncs el dia 10, un petit destacament d’uns 200 homes arriba a Oradour, l’envolta i fa que dintre d’un perímetre que estableixen van reunint a tota la població que troben, els concentren a la plaça del poble, i als que no poden agafar els maten. Els van recollint de les cases i les masies, de les escoles, i els reuneixen amb l’excusa que busquen algú, armes, o qualsevol cosa. A una banda de la plaça posen als homes, i a l’altra les dones i nens, i en total són més de 600 persones, tots els habitants del poble. Llavors distribueixen els homes en grups de 30 a diferents espais del poble i a les dones i les criatures els tanquen a l’església. A un senyal  sonor, com un tret, metrallen tots els homes per les cames perquè no puguin fugir i després els hi tiren palla o benzina per cremar-los. El que havia mort pels trets ja estava mort, però a molts els van cremar vius. Al mateix moment, tiren bombes incendiàries a l’església i també hi calen foc, mentre disparaven des de fora; per tant, totes les dones i els nens moren ofegats, cremats vius o amb algun tret.

 

En moltes famílies, els morts només van ser els nens que havien anat a escola aquell dia

 

I com es coneixen els fets?
Només hi ha 6 persones que escapen de miracle d’aquesta situació, que són alguns dels homes afusellats que es van fer els morts. I per ells es coneix la història de com va anar la massacre d’Oradour, ja que després van cremar el poble i va desaparèixer tota documentació sobre els que vivien al poble. De les persones que van morir allà, només es van poder reconèixer 50 cossos, ja que molts van quedar completament calcinats o se’ls hi va tirar calç a sobre, tot per esborrar del mapa la massacre. És una manera d’actuar que ja havien fet a altres llocs, com a Lidice, a la República Txeca, però allà els nazis van arrasar el poble amb bulldozers. Però dels nens de l’escola, menys un que va fugir, tots van morir allà, en el cas d’Oradour. I a vegades són nens que vivien a fora de la zona controlada pels alemanys: o el pare estava treballant al camp, o a una altra ciutat. Llavors, hi ha molts casos de famílies en què els morts només van ser els nens, que havien anat aquell dia a escola. I és el cas dels nostres veïns Masachs.

 

Classe d'Oradour a on anaven Emília i Angelina Masachs | Centre de la Mémoire d'Oradour-sur-Glane
Classe d’Oradour a on anaven Emília i Angelina Masachs | Centre de la Mémoire d’Oradour-sur-Glane

 

Entre les persones que moren a Oradour hi ha refugiats espanyols, oi?
Sí. Al centre d’interpretació es troben noms espanyols. Allà no en sabien gran cosa d’ells. Eren refugiats de l’època, i no en va quedar gaire traça, i des d’aquí per circumstàncies similars tampoc hem guardat memòria fora de la família més directa de totes aquestes persones. I quan vas allà penses: “Hi havia espanyols, però què hi feien aquí, i com és que van arribar? I entre ells eren família o no?”. I no tenies resposta a moltes d’aquestes coses. Després del llibre, el coneixement que hi haurà sobre aquesta qüestió serà molt diferent. Era un buit que vaig mirar d’omplir.

 

Va reconstruir tot el camí que van fer els refugiats des d’Espanya fins a Oradour?
Sí. Et trobes les dues nenes Masachs que vivien a Barberà a començaments del 1939, quan cau Barcelona i han de fugir a l’exili, elles entre centenars de milers. Veus una Angelina i una Emilia Masachs sense segon cognom, i et preguntes per qui devien ser. A més, a la premsa surt que eren orfes -que no ho eren-, o que el seu pare havia sigut pagès -que no, que havia sigut un treballador del tèxtil de Sabadell-. Llavors intentes trobar els naixements als registres civils, cosa que no és evident a vegades. En la investigació que vaig fer, estem parlant de 19 persones: dos homes, sis dones i 11 criatures que van morir a Oradour. Són de sis famílies diferents. I amb el registre civil, quan aconsegueixes localitzar el lloc i data de naixement, pots trobar la partida de naixement i pots corroborar els noms dels pares i lligar si havien mort a Oradour.

 

Les nenes Masachs de Barberà van haver de fugir a l’exili a començaments del 1939, quan cau Barcelona, entre centenars de milers, amb pocs anys de vida

 

Quan tens els noms bé i els llocs d’origen bons, llavors pots acudir als arxius locals per veure a on havien viscut, què havien fet, o demanar a l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca si tenen alguna cosa de la seva participació en la Guerra… I a partir d’aquí trobes noves informacions, que et fan fer noves preguntes, que van portant a altres llocs. I vas construint una mica la seva història: la seva família original, el seu pas per la Guerra i el recorregut que fan a França abans d’arribar a Oradour. Ells marxen a principis del 39, però al poble hi arriben a l’estiu del 1940. En el cas de les nenes, quan les maten a la massacre ja portaven vivint a Oradour quatre anys, i per tant són nenes que amb set anys en viuen cinc a l’exili. Reconstruir el pas dels refugiats per Espanya durant la Guerra és més complicat que a França, però el pas que tu fas treballant a un lloc o un altre, que surts als padrons municipals, alguna aparició a la premsa… Amb arxius locals, hemeroteques i la participació en la Guerra, amb tota la seva documentació a Salamanca, o també amb arxius parroquials, es pot extreure una bona quantitat d’informació.

 

Quan acaba la investigació, vostè es posa en contacte amb les famílies dels refugiats d’Oradour. Com va ser?
Bé, jo inicialment volia fer només de vector per localitzar aquestes famílies i establir un vincle amb el centre de memòria d’Oradour, perquè elles sapiguessin que allà els seus familiars tenien un homenatge. I de l’altra banda, perquè el centre de memòria tingués dades dels espanyols que eren allà. Volia que poguessin compartir fotografies per part de les famílies a Oradour també. Allà s’homenatja a tots, però en part els menys coneguts eren els espanyols. Per mi no són víctimes més importants que les altres. Això va ser una bestialitat contra la Humanitat que no té nom. Des de les famílies hi ha hagut molta complicitat. He pogut contactar amb familiars actuals de totes les víctimes excepte en un cas, i hi va haver molt agraïment per part seva. En els últims anys, els amics més amics que he fet són en gran part d’aquí. No hi ha moltes coses que t’uneixin tant com poder treballar en aquesta direcció, amb aquestes famílies.

 

Bar El Lliri, a l'actual carretera de Barcelona, a Barberà | Família Masachs
Bar El Lliri, a l’actual carretera de Barcelona, a Barberà | Família Masachs

 

Arran de recopilar tota la informació, decideix fer el llibre Recuerda. Españoles en la masacre de Oradour-sur-Glane.
Sí. Es diu “Recuerda”, perquè durant molts anys el cartell que donava la benvinguda al visitant a Oradour era bilingüe francès i anglès i posava “Souviens-toi” i “Remember”, i diguem que volia que d’aquesta banda dels Pirineus ens poguéssim afegir a aquest record. Demanar que no s’oblidés aquesta història. El que volia era fer un recull que estigués a disposició de tothom al centre de memòria d’Oradour perquè tothom pogués saber qui eren realment aquests espanyols que havien passat per allà. També, jo conec famílies, però en 75 anys les branques de família s’amplien molt. I per tant, si alguns familiars que jo no conegui passen algun dia per Oradour, que tinguin aquesta informació a l’abast. Perquè fos més permanent i més accessible, vaig acabar fent el recull en forma de llibre. És una autoedició i es poden trobar còpies a la Biblioteca Nacional, o a la Biblioteca de Catalunya, com a mínim. Qui ho llegeixi pot trobar dades documentades i contrastades fins a on jo he pogut. És una tirada petita, més que res per repartir entre les famílies, els arxius on han col·laborat amb això i els llocs d’origen de les persones, perquè l’objectiu és que aquesta història estigui recollida. I també que crec que aquestes persones mereixen un record, un homenatge que fins ara no han tingut. Que a partir d’ara no ens quedi excusa als ciutadans per pensar si, encara que hagin passat molts anys, caldria que féssim alguna conseqüència local, amb memòria a algun espai públic, o d’alguna manera.

 

No hi ha moltes coses que t’uneixin tant com poder treballar pel record d’aquestes famílies

 

Hi ha la intenció de fer una tirada més llarga, per arribar a més públic?
Fins ara no era la intenció. Fa unes setmanes, la qüestió va guanyar ressò perquè a França es va passar a la premsa l’oficialització d’una nova víctima d’Oradour, una espanyola aragonesa que vivia a Montcada i Reixach i es deia Ramona Domínguez. Ella va morir allà amb el seu fill, la seva jove i els tres nens. Va haver-hi un procés judicial per oficialitzar la seva mort al registre civil i després s’ha fet un acte. I va sortir a la premsa francesa de gran tirada i a la televisió. Per això va arribar aquí a Espanya. Però dintre de la recerca, aquesta “nova víctima” d’Oradour és com una altra de les coses incertes fins ara al voltant de la massacre. Nens que comptaven com a nenes, o parentius erronis… Per tant, ara el llibre ha tingut una mica més de ressò i potser a partir d’ara hi haurà una altra manera de distribuir-lo. La meva tasca sempre ha sigut que es donés a conèixer i que les nostres administracions i associacions ciutadanes tinguessin la informació i, si ho consideraven, es pogués fer alguna cosa amb això.

 

Toni Alfaro

Deixa un comentari

Aquest lloc web utilitza Cookies pròpies i de tercers d'anàlisis per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador podent, si així ho desitja, impedir que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Configuració de cookies
Política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies