ENTREVISTA | Lobo: “Durant el 23-F vaig anar amb la policia pels carrers cridant a la vaga general”

Antonio Lobo és exalcalde de Barberà del Vallès, primer alcalde de la ciutat des de la restauració de la Democràcia a l’estat espanyol. Membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), va entrar a governar la ciutat l’abril de 1979, amb 30 anys d’edat i, menys d’un any després, es va haver d’enfrontar amb el cop d’estat del 23 de febrer de 1981.

 

Ara, a l’edat de 70 anys, parlem amb ell sobre el que va significar aquella jornada per la ciutadania de Barberà del Vallès, i per a ell com a alcalde.

 

Com van ser les primeres eleccions a Barberà?

Bé, nosaltres vam estar contents perquè a Barberà vam tenir una majoria absoluta, amb 12 regidors sobre 21, i vam fer govern amb el Partit Socialista de Catalunya, que van treure 4 regidors. Era un govern de 16 regidors. També hi havia un bon consens amb l’oposició, que eren els d’Alianza Popular, amb dos regidors, i dos de Convergència i Unió, i també la democràcia cristiana.

 

Durant els mesos i les setmanes anteriors al cop d’estat s’olorava una situació complicada o tensa al món polític o entre la ciutadania de Barberà?

No, no: no hi havia cap problema de convivència, ni entre la ciutadania de Barberà ni enlloc. El cop va ser un muntatge segurament des de dalt que no es preveia. Nosaltres no enteníem què nassos estava passant. Només veiem a través dels mitjans de comunicació a Tejero i els tancs a València. No enteníem el perquè, perquè des que vam entrar en Democràcia als ajuntaments en el 1979 no hi havia hagut cap problema. I clar, el tema ens va venir de sorpresa.

 

“A Barberà no hi havia conflictes entre grups, ni d’extrema dreta ni d’extrema esquerra; el cop d’estat es va organitzar a les altes esferes”

 

Durant les primeres eleccions municipals tampoc van notar consignes o mobilitzacions feixistes, militaristes o proclius al Franquisme?

En absolut. La cosa semblava que havia canviat d’un dia per l’altre. Perquè a Barberà no hi havia un conflicte entre grups: ni d’extrema dreta, ni extrema esquerra. Nosaltres érem un moviment completament organitzat, el Partit Unificat Socialista de Catalunya -que era el PSUC-, el PSC estava organitzat també, i després els moviments ciutadans: associacions de veïns i entitats culturals que ens van donar suport en les primeres eleccions. I no hi havia cap conflicte que fes pensar en què hi podia haver un cop d’estat. Això va ser a les altes esferes: els d’abaix no enteníem què estava passant.

 

Què va passar el 23-F a Barberà?

Bé vam fer una assemblea i vam constituir un comitè de defensa de la Democràcia i els drets dels treballadors, juntament amb els sindicats Comissions Obreres (CCOO) i la Unió General de Treballadors (UGT), i s’hi va sumar una àmplia majoria. Vam anar amb el cotxe patrulla de la Policia Local pels carrers de Barberà, comunicant als veïns el que estava passant. Vaig anar jo personalment amb dos agents, i anunciàvem que anàvem a muntar el Comitè de Defensa de la Democràcia a l’Ajuntament. Vam dir que tots els que volguessin s’apropessin a l’Ajuntament i que des d’aquell moment cridàvem a la vaga general fins que es constituïssin novament els drets que s’estaven eliminant al Congrés dels Diputats, per part de Tejero i companyia. Vam muntar el comitè a l’Ajuntament, i s’hi va apropar moltíssima gent, tant a dins el consistori com a la plaça, cridant “fora el cop d’estat”. Al temps ens va trucar Jordi Pujol, president de la Generalitat, per dir-nos que estiguéssim tranquils, que ja estava tot solucionat; va dir que havia parlat personalment amb el rei Joan Carles II i que estava tot resolt. Jo li vaig contestar que em semblava molt bé que estigués tot resolt, però a la televisió es veien els tancs a València i fins que no veiéssim que la cosa no tornava a la normalitat, nosaltres seguiríem controlant les entrades des de l’autopista i a la Guàrdia Civil a Badia, per veure quins moviments fèiem. Li vaig dir que qualsevol informació que demanessin li donaríem, però que fins que no veiéssim que els tancs eren fora dels carrers nosaltres no deixàvem el comitè de defensa. I efectivament, al dia següent, quan tot es va tornar a normalitzar, li vam donar les gràcies als nombrosos veïns que estaven amb nosaltres, defensant la Democràcia i el sistema que ens havia costat tant aconseguir, i es va acabar. Va ser el què ens va tocar fer en aquella època.

 

“Vaig anar amb dos agents pels carrers de Barberà, cridant a la vaga general i que la gent vingués a l’Ajuntament a defensar la Democràcia”

 

Com s’entera de la notícia? Què va fer llavors?

Jo mai he deixat de treballar. Sempre he sigut treballador autònom i tenia una petita empresa d’electricitat i lampisteria, i de l’Ajuntament mai he cobrat un salari: tenia una assignació per les hores de dedicació i res més. Jo em pagava els meus autònoms i allà hi és l’historial del pagament d’autònoms durant tota la vida. I clar, a mi em va agafar treballant. Vaig sortir de la feina, vaig anar a l’Ajuntament, vam fer un ple extraordinari amb tots els membres de la corporació que van venir i vam decidir fer el comitè de defensa. Més enllà d’això, jo com a portaveu vaig sortir amb el cotxe patrulla a demanar a la ciutadania que se sumés a la defensa de la Democràcia.

 

Què es va aprovar fer per part del comitè?

Primerament es va veure quins policies locals estaven d’acord amb la Democràcia i quins no. Vam fer venir a la policia i eren uns 17, dels quals sis es van sumar amb nosaltres i la resta van dir que no volien saber-ne res. Llavors, vam dir que com l’alcalde era l’autoritat que els permetia tenir armes, els hi vam dir que les deixessin a la taula i després marxessin. Quan va acabar tot, els vam tornar a trucar i van seguir treballant, i simplement ens vam quedar amb els policies que sí estaven d’acord amb nosaltres, que van ser els que van fer el control d’entrada a Barberà i la vigilància de la Guàrdia Civil de Badia. Jo vaig trucar a la Guàrdia Civil a veure què passava, com estaven, i ells van dir que no tenien ordres de res, i per tant que no ens preocupéssim. Així i tot, vam mantenir una patrulla de la guàrdia urbana davant el caserna de Badia per veure quins moviments hi havia.

 

Antonio Lobo, exalcalde de Barberà, en l'actualitat | Gabi Lobo
Antonio Lobo, exalcalde de Barberà, en l’actualitat | Gabi Lobo

 

Hi va haver gent que es posés nerviosa i sortís al carrer durant el cop d’estat a Barberà, o que els vingués a ajudar?

Hi va haver molta gent que va venir a la plaça de l’Ajuntament, i al comitè de defensa que es va muntar a la sala d’actes del consistori. Entre altres, estava el president de l’associació de veïns, presidents d’entitats culturals, gent compromesa positivament a Barberà… Les forces civils estaven totes al comitè, i després, a fora, hi havia una multitud de gent a la plaça cantant consignes contra el feixisme i la involució que intentava imposar la Guàrdia Civil i els militars a Madrid. Però de l’altra banda no hi va haver cap senyal.

 

“No podia contactar amb cap dels altres alcaldes, només amb el comitè central del PSUC a Barcelona”

 

Estaven en contacte amb altres ajuntaments del voltant per veure què estaven fent, per exemple a Sabadell, Sant Quirze o Cerdanyola?

Estaven tots desapareguts en combat: no hi havia possibilitat de connectar amb ningú. Nosaltres teníem comunicació amb el comité central del PSUC a Barcelona, i a nivell municipal no podíem connectar amb ningú perquè jo m’imagino que estarien coordinant-se amb la Generalitat o amb qui fos. Jo vaig trucar a Miquel Llugany, que era de Rubí i també del PSUC, i no vaig poder contactar amb ell. També vaig trucar a Antoni Farrés, a Sabadell, i tampoc vaig poder contactar amb ell, i al Celestino Sánchez de Cerdanyola, que era del PSC, i tampoc hi vaig poder parlar. En fi, vaig fer una sèrie de trucades però no vaig poder connectar amb cap dels membres de la comarca: estaven tots amb les seves històries, suposo. Jo com a membre del PSUC, després vaig comentar el que havia passat amb la gent del comitè central del partit, a Barcelona.

 

Després de 40 anys de consolidació de la Democràcia, com veu que ha canviat la política en general i a escala municipal?

Bé, jo hauria de fer una valoració una mica estreta, perquè crec que hi ha hagut massa polític que ha fet política per seguir vivint d’ella, i això és molt dolent. No entenia i ni entenc aquells que treballen en política, perquè és una cosa essencial de l’ésser humà per buscar solucions als problemes diaris, a curt, mitjà i llarg termini, dels llocs a on estem. Preveure tot el que hi pugui haver i donar als nostres joves un futur que ells puguin també gaudir. I en canvi, el que s’ha fet a Sabadell, a Barberà i a molts llocs és cremar tot el possible el que hi havia pel futur i edificar sense planificació i fent barbaritats. Quan vam tancar Baricentro l’any 1980, quan van inaugurar, amb l’anomalia que havien fet un camí a un bosc per fer una sortida per tenir dues entrades i dues sortides segons les normatives europees, ho vam fer perquè pensàvem que el que estaven fent allà no era normal, tenint en compte les poques zones verdes que ens quedaven a les ciutats de la perifèria. Pensàvem que les havíem de defensar. I al final, doncs vam comprar un terreny per un cap de futbol, que ens va dir el Secretari de l’Ajuntament que no el desqualifiquéssim, perquè era millor que fos edificable pel patrimoni per negociar préstecs i demés. I van venir els socialistes i van fer un edifici al camp de futbol, que era patrimoni de tots els ciutadans de Barberà. I com això, un munt de coses a nivell comarcal: tant a Sabadell, com a Rubí, com a Cerdanyola. S’ha superconstruit a zones que haurien d’haver sigut reserves pel futur, que ja estaven reservades al Pla General d’Ordenació Urbana que vam aprovar definitivament el 1977, i s’ho van passar per on van voler. I els nous polítics han seguit vivint de la política, i s’han mantingut reformant plans urbanístics… En fi, han fet barbaritats!

 

“Cal política social, real, amb credibilitat, i no en plan xoriço, com hi ha molts que fan per viure de la política”

 

Com creu que podria canviar la situació?

Jo crec que haurien de pensar-s’ho una mica perquè la ciutadania torni a pensar que els polítics han d’existir -i per això passa el què ens passa-, i els polítics han de deixar de ser polítics de professió per ser polítics de veritat: un ésser humà que, com a ésser polític, pensa en resoldre i no en cremar. I per això tinc aquesta ràbia, perquè es podrien haver fet moltes coses i no s’han fet. I ara el què hi ha és que es pugui mantenir allò que ens queda, fer possible que en un futur els joves puguin tornar a tenir fe en els seus polítics, i que aquests facin política social, real, amb credibilitat, i no en plan xoriço, com hi ha molts que estan fent per viure de la política.

 

Creu que la solució vindrà de la lluita veïnal o col·lectiva? En quins col·lectius ens hauríem de fixar segons vostè?

Jo tinc fe en què la joventut i les iniciatives dels joves, tant dones com homes, i fins i tot entitats de jubilats que estan lluitant una vida i unes pensions dignes tornaran a fer les coses bé. A ningú se li perd la il·lusió. Lluitaran, i han de lluitar perquè si no se’ns perd tot. Jo estic treballant, encara que tingui molta edat, per aconseguir que la gent participi activament en la vida política local, que és la principal perquè es vegin les coses com s’han de veure. És la política que es palpa i es toca. A nivell nacional són grans temes i pressupostos que és difícil copsar. Per exemple, ara a nivell nacional, si no és perquè hi ha un govern d’esquerres i progressista no tindríem els ERTO, ni la protecció que s’està tenint amb l’atur i la crisi immensos que hi ha amb el tema de la COVID-19. I ja s’encarrega l’extrema dreta de tapar la feina perquè la gent no vegi que el què s’està fent és en favor dels treballadors i la classe amb menys poder adquisitiu. I tanmateix, ja es va veure a la crisi del 2008 la vergonya que va ser el que va fer el govern del PP. Ara és molt més difícil aguantar amb la COVID, però jo veig molta il·lusió en molta gent. I aquestes coses, en un futur, es veuran.

 

Toni Alfaro

 

FOTO PORTADA: Moment en què Antonio Lobo va signar el càrrec d’alcalde de Barberà | Cedida

Deixa un comentari

Aquest lloc web utilitza Cookies pròpies i de tercers d'anàlisis per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador podent, si així ho desitja, impedir que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Configuració de cookies
Política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies