ENTREVISTA | Candanedo i Marín: “Durant el 15-M ho volíem canviar tot”

Aquest mes de maig ha fet 10 anys de l’indignació i el moviment del 15-M. A Barberà, Bea Candanedo, tenia 22 anys i estava a l’Esplai El Piolet i el casal de joves Obriu Pas, i Marifé Marín, en tenia 29 i formava part del Kol·lectiu de Dones de Barberà (KDB). Totes dues van formar part de l’organització de l’acampada a la Plaça de la Vila. Parlem amb elles per recordar tot el què van suposar aquelles setmanes per la ciutat.

 

Què recordeu de l’època de les acampades a la Plaça de la Vila?
MM: Per mi va ser una època molt enriquidora en tots els sentits, més enllà dels moviments que es van crear arran del 15-M. El que es va generar a Barberà va ser molt important. Molts dels que hi vam ser ens coneixíem de la ciutat, ens saludàvem i ja està, i arran del 15-M es van generar uns vincles molt forts per treballar conjuntament.
BC: El 15-M va servir per aplegar molta gent de Barberà molt diversa, que ja estava participant a col·lectius o no. Va servir per posar en valor les semblances i les diferències que teníem, però també per fer un vincle des del coneixement i el reconeixement. Molta gent ja estàvem
participant a l’esplai o a altres llocs, però també vam conèixer a molta més gent que no sabies que també existia i pensava d’una manera molt semblant a tu. Des dels meus 22 anys ho vivia com una oportunitat per canviar el món. Va ser molt intens.

 

“Des dels meus 22 anys ho vivia com una oportunitat per canviar el món. Va ser molt intens”

 

Quan vau veure que al carrer passava alguna cosa?
MM: Abans de la manifestació del 15-M hi havia molta més sensibilitat amb la població general de joves, però també gent més gran.
BC: Va haver-hi la manifestació del 15-M a Barcelona, i després van començar les acampades que es van anar estenent. Aquella setmana diverses companyes vam anar a Plaça Catalunya per veure què estava passant, amb la nostra estoreta sota el braç, a passar una nit allà. Llavors ens vam engrescar per fer una assemblea i muntar una acampada a Barberà. Vam passar per xarxes la convocatòria d’una assemblea a la Plaça de la Vila i vam veure que va venir un munt de gent. Es va muntar l’acampada 4 o 5 dies després de la de Plaça de Catalunya. Es va parlar una mica del que estava passant a Barcelona i va ser molt clar el sí a començar a Barberà.

 

Quant de temps va durar?
BC: Vam iniciar-se després de l’inici a Barcelona però abans de l’intent de desallotjament de Plaça Catalunya, el 27 de maig, perquè recordo que ho vam viure aquí i vam anar a Barcelona a donar suport. Vam ser a la convocatòria “Aturem el Parlament” per les retallades al 15 de juny. Va durar unes tres setmanes.

 

Com va ser l’arribada a la plaça?
MM: Les primeres persones que vam venir van ser les de les entitats, però la gent que no hi era i li interessava el moviment (perquè realment era una indignació general) van començar a informar-se i es van acabar quedant.
BC: No vam viure allò de baixar a la plaça a veure qui hi havia, perquè com participàvem al teixit associatiu ja sabíem a qui ens anàvem a trobar. Estava mínimament organitzat per muntar les assemblees per veure què es decidia. Vam baixar a veure què i ens hi vam quedar.

 

“Era una època de joventut sense futur, crisi econòmica, crisi de l’habitatge i social, i aquell espai ens va permetre canalitzar tota aquesta indignació i frustració”

 

La sorpresa va venir perquè es va quedar gent que no esperàveu?
BC: Sí. Pensàvem que Barberà era més petit que altres llocs, però la implicació de la gent va ser molt bona. Potser no es quedaven però portaven aliments, donaven ànims… Hi havia molta gent i molt diversa.
MM: Les assemblees eren de molta gent, de tota la plaça sencera, i les havíem de fer amb megàfon. Encara que no estigués acampada, la gent s’engrescava per entrar a les comissions de després de les assemblees. En general, moltíssima gent que no coneixíem i amb la que vam fer una pinya molt espontània.
BC: Era una època de joventut sense futur, crisi econòmica, crisi de l’habitatge i social. I aquell espai ens va permetre canalitzar tota aquesta indignació i frustració, intentant anar a l’arrel del problema: què passava amb el sistema econòmic, l’educació pública, la sanitat pública… La
idea de trobar-se i crear espais de xarxa i autogestió, cuidar-nos entre nosaltres, va servir per veure què fèiem aquesta energia.

 

Quines activitats es feien a la plaça?
MM: Al principi eren assemblees generals, després ens vam organitzar per comissions, es van fer moltes xerrades de temes com sanitat, antiracisme, i qualsevol tema sobre el que hi hagués inquietud… Vam fer un munt de tallers també, de diferents temes: maquillatge, Bollywood, ioga, etc. També menjàvem a la plaça, cuinàvem aquí…
BC: Vam anar agafant forma. Al poc de la primera assemblea ja vam fer les primeres comissions, perquè per funcionar al final era la millor manera. Hi havia cassolades cada dia, en què la gent portava instruments, xiulets, etc. Hi havia cinefòrum, tallers, xerrades d’economia o diferents temàtiques, i a més les assemblees i el treball en comissions.

 

Una assemblea del 15-M a la Plaça de la Vila de Barberà, al 2011 | Facebook Acampada Barberà
Una assemblea del 15-M a la Plaça de la Vila de Barberà, al 2011 | Facebook Acampada Barberà

 

Creieu que les places es van transformar en un niu d’idees o va quedar en una cosa més desdibuixada?
BC: Per mi es va convertir en una plaça plena de vida. Decoracions, cartells, missatges, espais creatius, punt de trobada… Hi havia molta gent que només venia a les assemblees i després marxava. Potser si li preguntes a algú extern et dirà que estàvem tot el dia ocupant la plaça i molestant, però la meva visió és que va servir per generar un espai de vida, d’energia i transformació. Permetia parlar la política des del carrer. Recordem que un dels lemes era “Democracia Real Ya!”, i per tant la idea era donar una volta a la democràcia fent participació. Hi havia una indignació més conscient, de gent amb una idea concreta sobre què falla i què no al sistema, i una indignació més sentida, però les dues volien assenyalar el que està fallant i denunciar les injustícies.
MM: Era un niu d’idees. Estàvem oberts a tot, en part per l’empenta que va significar el moviment. Ho volíem canviar tot.

 

“Si hi ha persones amb ganes d’entendre’s, de fer feina, d’organitzar-se col·lectivament i repartir-se les tasques, un moviment com el 15-M funciona”

 

Era fàcil organitzar-se entre tothom?
MM: Al principi era més fàcil que al final, crec. Els primers dies ho recordo amb molta facilitat per les ganes que tenia tothom. Conforme van anar passant els dies les forces baixaven. L’espontaneïtat va permetre que fos fàcil fer les comissions, els tallers… I hi havia molta gent amb moltes propostes.
BC: Hi havia molta gent molt implicada. Si calia fer una cosa per resoldre un problema es feia. Totes les comissions tenien gent amb ganes de fer coses implicant-se. I si hi ha persones amb ganes d’entendre’s, de fer feina, d’organitzar-se col·lectivament i repartir-se les tasques,
funciona. També hi havia una gent amb un bagatge organitzatiu que segurament va ajudar a facilitar totes les coses. No recordo caos, ni molt menys.

 

Com va acabar l’acampada a Barberà?
BC: Aquí es va desconvocar. Hi havia tota l’energia, però també va passar el que passa amb tots els moviments, que es dilueixen. Les assemblees també es van començar a coordinar a nivell del Vallès i àmbits més grans. I amb la convocatòria d'”Aturem el Parlament”, on
s’anaven a aprovar tot el paquet de retallades, recordo que es va parlar coordinadament amb moviments d’altres ciutats i es va dir: “mira, desconvoquem les acampades, mantenim les assemblees indignades i anem totes en bloc per comarques a visibilitzar-nos en contra de les
retallades”. La idea va ser “parem les acampades però continuem les assemblees i les activitats”. Sí que es van seguir fent assemblees i activitats com cinefòrums, xerrades, etc., però va afluixar molt el volum de gent i l’esperança.
MM: Dels moviments que van sorgir arran de tot el que va passar al 15-M les forces es van anar bifurcant. Es va deixar de centralitzar tant en les assemblees de la Plaça de la Vila de Barberà. És veritat que els records de la post-acampada es difuminen.
BC: Durant tres setmanes havíem deixat aparcades les entitats. Malgrat volíem seguir aprofitant aquesta energia, seguíem volent estar a les entitats perquè crèiem que també són motor de canvi i permeten generar espais de participació. Vam seguir vinculades, però també vam haver de tornar a les entitats, que des del meu punt de vista personal també són motor de canvi. Són dos coses diferents, però les dues fan falta.

 

“Segueix sent clar que tenim un sistema que no funciona: tindríem motius suficients com per ser a la plaça i que es pari tot un altre cop”

 

Quin llegat col·lectiu creieu que va deixar el 15-M?
BC: Si penso en perspectiva i sense fer un anàlisi profund, crec que va servir per posar sobre la taula moltes coses. Per exemple, va servir per posar donar impuls al moviment per l’habitatge, de la PAH i el sindicat de llogaters. Potser també anava de despertar tot això i de buscar punts en comú: què passa amb l’habitatge, la situació laboral, els drets humans…? Va servir perquè naixessin sinèrgies i respostes col·lectives a nivell veïnal, com les assemblees de barri a Barcelona. També va servir per adonar-se del poder popular, del poder que té la gent. Podem
opinar i fer propostes sobre el que està passant per poder crear alternatives.
MM: Va servir per adonar-nos que les persones som capaces de fer el que ens proposem. En un moment en què sembla que no hi ha mobilització, pel que sigui pot caure un plat i muntar-se tot el que va passar al 15-M. Això va passar al 2011 i tinc l’esperança que torni a passar moltes vegades més. S’ha demostrat que es podia fer.
BC: També hi ha un punt de pensar “com és que ara no estan les places plenes?”. És a dir: el lema de “No nos representan” té tota la vigència del món; tampoc hem avançat en “Democràcia Real Ya!”; no hem avançat en què hi hagi més creença des de la societat en la política institucional, i no hem avançat en drets. Els rics segueixen sent més rics, les misèries segueixen sent-hi, els drets humans segueixen vulnerats arreu… Vist des d’ara, segueix sent clar que tenim un sistema que no funciona. A la pràctica tindríem motius suficients com per ser a la plaça i que es pari tot un altre cop. A grans trets, no sé què ha canviat.

 

I com a individus, amb què us quedeu del 15-M?
MM: Per mi va ser un creixement personal brutal per la facilitat de connectar amb altres persones que abans et trobaves pel carrer i que, mai de la vida pensaves que hi treballaries colze a colze. Tots els vincles que van sorgir del 15-M i el meu creixement són el més bonic que
vaig trobar-hi.
BC: Per mi va ser una experiència d’intensitat, d’energia. Va ser una experiència vital bonica estar aquí a la plaça creant un espai col·lectiu i de trobada. Hi havia gent que no veia des de l’institut, ens vam trobar allà i vam fer vincle. A Barberà va ser un punt d’inflexió en què es van
crear moltes sinèrgies entre entitats i persones, que van facilitar anar més a una en moltes lluites.

 

Toni Alfaro

FOTO PORTADA: Marifé Marín i Bea Candanedo en l’actualitat | Pau Quintana

Deixa un comentari

Aquest lloc web utilitza Cookies pròpies i de tercers d'anàlisis per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador podent, si així ho desitja, impedir que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Configuració de cookies
Política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies