ENEMIC INVISIBLE

El xiulet constant que reproduïa aquell monitor, li impedia dormir. Sabia que aquella infermera havia tornat per comprovar les seves constants vitals. No era necessari que li comuniqués l’informe mèdic, sabia perfectament quin era el seu estat. A cada minut que passava, la seva respiració es tornava més pesada, ja no suportava aquella opressió en els seus pulmons. Va deixar de lluitar quan va notar en el seu rostre la mà d’aquella jove, es va rendir davant aquell enemic invisible que havia envaït el seu cos. El seu últim esforç el va emprar per apartar de les seves fosses nasals aquella olor tan peculiar, que li recordava que es trobava a l’habitació d’un hospital, llavors, va aspirar profundament la fragància d’aquella jove, que li recordava a l’olor corporal de la seva estimada néta. Allò li va produir serenitat, precisament la que necessitava per iniciar el seu últim viatge. La seva ment es negava a defallir sola, sense la companyia dels seus, per això es va convèncer que aquella criatura era sang de la seva sang. Abans d’exhalar el seu últim alè, va pronunciar el nom de la seva néta en un murmuri ofegat. Aquella infermera intuint quina era la seva última voluntat, es va abraçar a l’anciana dient-li: -Et vull, àvia.
Lola Salmerón

Deixa un comentari

Aquest lloc web utilitza Cookies pròpies i de tercers d'anàlisis per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador podent, si així ho desitja, impedir que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Configuració de cookies
Política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies