Emergència Social vs Dret a l’Habitatge de Sandra Ramos a la revista La Trobada

Publiquem aquest article de la regidora de Barberà del Vallès, Sandra Ramos, extret de la revista La Trobada, pel seu interès 

Hem lluitat per poder pal·liar l’emergència habitacional durant dos anys i com a part del Govern Municipal d’una població de 32.800 habitants. Però, tot i els esforços i en contra de la nostra voluntat, continuem fent assistencialisme. Es culpa dels Ajuntaments? No, la resposta és clara. Normativament, les administracions locals són les que han de garantir els drets bàsics de la ciutadania però, paradoxalment, no tenen aquesta competència delegada i és el govern autonòmic qui hauria d’assumir aquesta responsabilitat.

En l’actualitat, ens trobem que la porta d’entrada de les necessitats d’Habitatge són les administracions locals a través dels Serveis Socials o les Oficines Locals d’Habitatge. També que des de la Generalitat els deleguen aquesta responsabilitat, però no es dota dels recursos necessaris per poder cobrir les necessitats i garantir aquest dret fonamental.

Des d’una administració local, és difícil poder fer polítiques estructurals per lluitar contra l’Emergència Social i, a més, garantir el Dret a l’Habitatge. Hem de distingir entre aquests dos conceptes: per una banda, l’existència de moltes famílies afectades per la crisi i que han perdut o estan en risc de perdre la seva llar i, per altra banda, la dificultat d’accedir a un habitatge digne de persones amb altres situacions que no es poden etiquetar d’emergència habitacional: joves, gent gran, famílies amb ingressos baixos…

Des d’ajuntaments petits, estem treballant dur i conjuntament amb els Moviments Socials per poder garantir que ningú es quedi sense llar. En concret, l’experiència a l’Ajuntament de Barberà ha estat la de poder garantir reallotjament al 100% dels casos de desnonaments que s’han donat al llarg d’aquest mandat. Hem duplicat el nombre de pisos que formen part del parc de lloguer mitjançant contractes amb propietaris privats, als quals se’ls ofereix garantia des del propi Ajuntament ja que és qui signa el contracte. A més, hem signat conveni amb la promotora pública IMPSOL, que ens pertany a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, administració supramunicipal i presidida per l’Alcaldessa de Barcelona. Tot i que aquest conveni ens va dur a realitzar al·legacions. En un inici vam intentar que el propi organisme posés aquests habitatges en lloguer per atendre a famílies amb dificultats, però finalment l’acord es va materialitzar en un lloguer amb opció a compra per part de l’Ajuntament. Tot i així hem pogut ampliar el parc de lloguer per atendre a famílies en situació de vulnerabilitat. Una altra mesures que hem tirat endavant és l’ampliació del Parc Municipal d’Habitatge exercint el dret de Tempteig i Retracte, amb l’adquisició d’un pis que es destinarà també a atendre a famílies en situació d’exclusió residencial.

Com superem l’assistencialisme i caminem cap al model de Lloguer Social? Primer de tot, hem de reflexionar què és el Lloguer Social? A Catalunya disposem d’un marc normatiu que ens permet afrontar els dos conceptes que ens estem plantejant: pal·liar l’Emergència Habitacional i garantir el Dret d’accés a l’Habitatge com a dret fonamental. Dins d’aquest marc, podem definir el Lloguer Social com el model que garanteix l’accés a un habitatge, ja que permet que la persona o família pagui d’acord amb les seves possibilitats econòmiques.

Deixa un comentari