Els Comuns i el referèndum per Jordi Oriola

Els Comuns són exigits constantment respecte de la independència de Catalunya i el referèndum, uns temes que els són molt incòmodes perquè no els tenien a la seva pròpia agenda. Des de l’un costat i l’altre, els demanen que es posicionin clarament, però ells estan en debat intern i van avançant amb posicions que intenten ser equidistants i amb forta indefinició, intentant guanyar temps i possiblement esperant que la situació externa els faciliti una sortida. Però, lluny de passar això, sembla que serà tot el contrari: la tensió creixerà a mesura que s’acosti l’1-O i farà més difícil la seva postura. Per tant, necessiten aclarir-la de manera interna, d’acord amb principis clars, per llavors poder sortir a l’arena amb una posició ferma entomant els reptes que té la societat catalana.

La seva dificultat principal és que els Comuns són ‘un’ partit que s’ha fet tenint en compte criteris socials d’esquerres, sense una definició concreta en el tema nacional; per tant, en el seu si compten amb gent que manté diferents posicionaments, és a dir, que són tan plurals com el país mateix. Però, en principi, això no hauria de suposar una dificultat, sinó més aviat una riquesa i la responsabilitat d’haver de tenir un paper important.

D’altra banda, a casa nostra, aquest ser d’esquerres molts cops es manifesta més com una oposició sistemàtica als partits de dretes que no pas com una anàlisi en clau d’esquerres que permeti caminar sense complexos, si cal puntualment al costat de la dreta, si així s’aconsegueix avançar en les posicions socials. En aquest sentit, el procés independentista, per als Comuns, està plagat d’incomoditats en contenir un gran espectre social que inclou una part de la dreta catalana (tot i que la dreta del PP i C’s no hi són, també n’ha saltat Unió, i que els grans poders econòmics no hi estan d’acord). Encara més: el procés independentista necessita aquest gran espectre de dreta a esquerra per poder tenir alguna possibilitat d’enfrontar-se amb l’Estat, i és molt estratègic que l’antiga Convergència hi sigui al capdavant (amb certa il·lusió de liderar), encara que sigui cert que s’hi hagi incorporat per càlcul d’interessos per mantenir-se en la centralitat de la política catalana, perquè d’altra manera tots els sacrificis que està fent no serien sostenibles per a ells. En aquest sentit, benvingut sigui si estem podent arrossegar una part de la dreta catalana a un projecte de ruptura amb un Estat postfranquista, a un procés de desobediència i a un procés que possibilitarà redefinir-se en ple segle XXI. Sincerament, és un privilegi històric que no es manifesta en gaires llocs del món i que segurament no podrem tornar a gaudir mai més. I, encara que aquesta dreta somniï poder controlar el futur país, molt em temo que aquesta societat, majoritàriament inclinada cap a les esquerres, aconseguirà traduir el seu veritable pes social en presència política al Parlament, quan tot el tema nacional deixi d’emmascarar tots els debats. Perquè això és el que ha fet que la nostra dreta, en l’autonomisme, pogués dissimular el seu projecte egoista i insolidari.

Els Comuns tenen una altra pedra a la sabata. Són un partit nou, que vol abanderar noves maneres de fer política, però en el seu si manté equilibris entre forces molt noves que no tenen, per al bo i per al dolent, estructura de partit i altres forces que tenen molta estructura i possiblement molta càrrega de l’antiga política; per tant, tenen tendència a veure tot el que fan els altres actors polítics com a maniobres partidistes i electoralistes.

D’altra banda, el que està passant en la política catalana, ja al marge dels Comuns, però que també els afecta a l’hora de plantejar el debat és que l’independentisme més essencialista, que fa molt poc no passava del 15%, ha anat creixent per l’acció del PP, del PSOE i de C’s, que han ajudat a clarificar el que suposa per a Catalunya restar dins d’un Estat que no ha passat pàgina del franquisme. El suport a l’independentisme ha augmentat fins a la meitat de la població, està molt mobilitzat i té un projecte, encara inconcret, que ofereix esperança i possibilitats de canvis i millores socials. I això és una perspectiva que Espanya no vol ni pot oferir, tret del 20% de la població, que vota Podemos i sí voldria modernitzar Espanya, però que difícilment pot créixer més en el curt-mitjà termini, sobretot ara que el PSOE ofereix una imatge ‘rebel’ contra la seva pròpia ‘vella guàrdia’ (una imatge més il·lusòria que real). Per tant, l’independentisme, tot i tenir l’hàndicap de ser una opció de canvi i, per tant, d’incertesa, ja disputa clarament i de manera pertorbadora el poder a l’ordenament polític i jurídic imperant, que compta amb la seguretat i l’estabilitat de l”statu quo’. I això és així perquè l’independentisme s’ha convertit en un projecte polític que engloba motivacions identitàries, però sobretot econòmiques i socials. Ja no es pot dir que l’independentisme sigui un projecte nacionalista, i com reflecteix l’enquesta del CEO: només el 14,7% dels futurs votants del ‘sí’ declaren que ho farien, prioritàriament, per motius nacionalistes, mentre que, atenció, entre els votants del ‘no’, el 58,5% manifestava que ho faria per motius que s’engloben dins del nacionalisme espanyol.

És a dir, el fet de voler gaudir d’un Estat propi ho és, sobretot, per una qüestió de gestió administrativa en la qual s’ha arribat a la conclusió que, si no s’ha d’anar a Madrid a demanar permís, hi sortirem guanyant i podrem fer polítiques més modernes i socialment més interessants. És a dir, que hi ha independentistes que viuen molt la identitat catalanista, però n’hi ha que senten també altres identitats: andalusa, extremenya, murciana, espanyola, francesa, colombiana, marroquina, pakistanesa… i això no impedeix que vulguin la independència com a projecte col·lectiu. O, expressat d’una altra manera, que mantindrem tota la germanor i comunicació amb els germans espanyols, però preferim no estar lligats administrativament a les estructures de l’Estat espanyol, perquè hem acabat concloent que no ens ajuda, sinó tot el contrari. I, el que és pitjor, aquesta hostilitat no solament té a veure amb una voluntat de nom, sinó que té a veure amb el seu ADN, amb la manera com Espanya es defineix a si mateixa com a antagònica de la seva pròpia pluralitat i dels fets diferencials que conté, cosa que fa que es comporti irremeiablement amb una imposició i una prepotència insuportables i indignants.

En canvi, podem veure que en el ‘no’ s’aborda la situació d’una manera molt diferent. Hi ha un predomini d’aspectes identitaris, culturals i de llaços familiars i afectius amb gent que viu a Espanya. Per tant, el ‘no’ tendeix a enrocar-se visceralment sense voler i sense oferir, per tant, cap projecte alternatiu engrescador. És un ‘no’ més espantat, que batalla perquè sent amenaçada la seva identitat i que fuig del debat perquè tem que el pugui perdre i perquè sent que no s’ho podria permetre emocionalment. Això no és greu i es pot treballar. De fet, és força normal que succeeixi tal com s’han gestionat els aspectes identitaris en aquesta Espanya ‘una, grande y libre’, que ha vist sempre la presència de gent vinguda de la resta d’Espanya a Catalunya com un cordó sanitari per impedir ‘las ínfulas separatistas’, és a dir, que han fet servir utilitàriament la població immigrada i han promocionat la seva no-integració plena en la societat catalana, cosa que no han pogut impedir, és clar, i que fa que, avui dia, una gran part de l’independentisme parli i pensi en castellà. Per tant, hi hauria molt terreny per avançar, proposant enfocaments alternatius més integrals que desactivin les pors i l’enfocament predominantment identitari que porta a frontismes innecessaris i perillosos.

I per això molts partidaris del ‘no’, com que volen que tot continuï igual, a la pràctica, estan apostant directament per la no-independència sense voler passar per un referèndum que pugui mostrar si és la voluntat majoritària, i ho fan recolzant-se, conscientment o inconscient, en la postura de rebuig total del Govern de Madrid i en els arguments legalistes per negar el dret a conèixer què desitja la societat. I això ho complementen amb arguments de la por i amb arguments falsos com que es divideix la societat o que s’aixequen murs. Això es pot esperar del PP, de C’s o fins i tot del PSC; però, de la gent que vol que la política sigui diferent, no puc entendre aquesta passivitat ‘deshonesta democràticament’. És a dir, que no entenc que els partidaris del ‘no’ dels Comuns, en comptes de voler votar ‘no’, no vulguin el referèndum o que proposin aigualir-lo fins a convertir-lo en ‘una mobilització’ més, sent com és l’únic tipus de referèndum que la societat catalana pot organitzar davant del tancament en banda de Madrid. Perquè quina és l’alternativa? Un referèndum idíl·lic acordat amb l’Estat? Amb quin Estat? L’actual? O és que es demana que s’esperin dècades fins que a Espanya se superi el bipartidisme pur (PP/PSOE) o el bipartidisme complex (PP-C’s/PSOE-Podemos)?

Cal reconèixer que els independentistes van canviar el seu full de ruta i van apostar de nou pel referèndum, com han defensat sempre els Comuns, perquè, del plebiscit del 27-S, no se’n desprenia clarament que hi hagués una majoria social independentista (tot i que el 48% independentista més certa part d’independentistes que van acabar votant partits no posicionats com Catalunya Sí Que Es Pot o el PSC segur que eren més del 50%). En contra d’això, els independentistes aposten per jugar net i, malgrat tenir tota la maquinària espanyola en contra, organitzen un referèndum, que desitjarien guanyar, però que podrien perdre. Això és voler que la solució sigui democràtica.

I fa la impressió que els Comuns, com a denominador comú de la seva heterogeneïtat interna, accepten estar en contra de superar el conflicte a través d’un referèndum. És a dir, que es té tanta por del resultat que desitgen un ‘referèndum perfecte’ en una situació imperfecta de desnivell de poder respecte de Madrid, que justament és l’origen de problema. O sigui, que no es pot acceptar que aquest origen del problema sigui el que paralitza la solució.

Perquè l’argumentari dels Comuns gira al voltant de no estar a favor d”aquest’ referèndum: perquè no és el referèndum que li convé a Catalunya (quan és l’única manera que Catalunya ha trobat d’organitzar el referèndum ‘contra viento y marea’), perquè no té totes les garanties (qui no permet que les tingui precisament és el Govern de Madrid, cosa que ja hauria de motivar prou a participar-hi per sana rebel·lia), perquè no és vinculant (en la pugna amb el Govern central, no sabem res, però el fa molt vinculant el simple fet que el Govern català es comprometi a fer servir el seu poder per executar el resultat, tant si és ‘sí’ com ‘no’), perquè és una cortina de fum del PDeCAT (malgrat que és normal que els càlculs partidistes hi siguin, reduir el referèndum a una necessitat del PDeCAT, quan és una exigència social, és molt barroer), perquè és el referèndum dels independentistes (és el referèndum que organitza el legítim Govern de la Generalitat de Catalunya per solucionar un problema que preocupa la societat, igual que el que fa l’Ajuntament de Barcelona, que no representa BeC i el PSC, sinó que representa la ciutat), i segurament perquè saben que el ‘sí’ guanyaria (a menys que els del ‘no’ estiguessin tan motivats a participar-hi com els del ‘sí’).

En definitiva, el debat a Catalunya en Comú no s’ha de fer basant-se en una realitat dinàmica, sinó que hauria de sustentar-se sobre la seva pròpia identitat. Això els podria guiar millor en la seva deliberació respecte a què volen defensar. És un partit d’esquerres, sorgit dels moviments socials que desobeeixen lleis injustes per millorar la societat, que pretén regenerar la vida política institucional i que vol estar en contacte amb el carrer.

Tot això els pot guiar per trobar una posició ferma de la qual es puguin sentir orgullosos, actius, no frenats, i no a la defensiva. És contraproduent, per a una formació que vol liderar canvis, que vol generar una altra manera de fer política, anar atordida, posant excuses a banda i banda. Una formació que ha sortit dels moviments socials i amb aspiracions revolucionàries hauria de ser al capdavant d’aquest conflicte (igual que ho fa en els altres), assumint que, encara que no li sigui un tema còmode, el reconeix, el respecta i l’afronta amb responsabilitat i valentia. I, després de 7 anys de debat social, si l’instrument més just que la societat catalana ha trobat és un referèndum i el seu Govern l’està organitzant amb desobediència perquè Madrid no permet cap altra manera de solucionar-ho, seria conseqüent i lleial democràticament no deslegitimar el referèndum, donant per bones les traves de Madrid, sinó tot el contrari: ajudar a organitzar-lo i proposar maneres de millorar-lo.

I, respecte a l’orientació del vot, no cal que el partit tingui una posició sobre la independència. Això ho pot decidir cada persona. En tot cas, el partit podria brandir amb orgull que fa un plantejament totalment democràtic: defensarà amb fermesa el que la societat decideixi. Si hi guanya el ‘sí’: endavant amb la independència i la construcció d’una república tan social com sigui possible, i, si hi guanya el ‘no’: endavant amb la màxima sobirania dins d’una Espanya que s’intentarà que arribi a ser plurinacional.

De totes maneres, la força dels esdeveniments i la temperatura a la qual es posarà Catalunya d’aquí a l’1-O farà que s’hagin de clarificar si no volen ser escombrats per l’onada social, i tinc la fe, perquè en conec molts membres, que acabaran apostant sense embuts pel referèndum.

Deixa un comentari

Aquest lloc web fa servir galetes perquè tingueu la millor experiència d’usuari. Si continueu navegant esteu donant el vostre consentiment per a l’acceptació de les esmentades galetes i l’acceptació de la nostra política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies