Catorze anys de fabricar melodies

A Barberà hi ha un racó en el que la il·lusió es construeix amb les pròpies mans. En un petit local del carrer Marquesos de Barberà hi ha un terrassenc a qui acudeixen tots els amants de la música que busquen instruments fets amb escalf i amor. Només entrar, a la dreta, troben una paret que clama artesania i, just darrera el mostrador, el somriure sincer d’un dels últims artesans dels sons: el del José Ramos. Ja fa catorze anys que s’hi va instal·lar i des de llavors, malgrat els embats de dues crisi, admet que no li ha faltat la feina i que li venen encàrrecs des dels quatre cantons de Catalunya. “La meva feina és qüestió de confiança: tu pots ser més o menys bo, o treballar de la manera que vulguis, que la gent al final es mou per diners o per confiança, perquè et coneixen, han sentit a parlar de tu, saben que treballes bé…” explica, sobre aquells que el visiten, envoltat de l’olor a fusta d’un altre temps. La seva història va començar per pura emoció, en un concert a l’any 93 en el que es va enamorar d’una guitarra elèctrica i la va voler replicar amb les seves pròpies mans. “Em va donar un rampell”, riu, i explica que en aquell moment treballava amb el metacrilat i motlles de fusta a una fàbrica, i per tant “el tema manual el tenia molt per mà, era molt delicat amb aquestes coses i sempre se m’han donat molt bé”. Recorda aquella primera guitarra de metacrilat amb emoció, i des de llavors, fa trenta anys, s’ha dedicat a fabricar instruments de corda elèctrica, com baixos, guitarres o violins elèctrics. Ara bé, li faltava ofici, i aprendre a distància no era tan fàcil com ara: “avui en dia és molt fàcil saber com fer una guitarra a través d’Internet, però fer-la bé és complicat, i quan jo vaig començar l’únic que hi havia era algunes pinzellades a revistes americanes de música que t’arribaven a alguna llibreria; la resta era completament autodidacta”, recorda. Va ser llavors quan es va acostar a un dels últims luthiers artesanals de l’època, a Terrassa; diu que “el vaig conèixer perquè un dia em vaig apropar al seu local amb 17 anys i vaig dir ‘ei, que jo vull ser luthier’, i em va mirar i em va dir ‘val, doncs sort’, perquè aquest món és molt complicat: viure d’això és molt sacrificat, com qualsevol altre ofici artesà”. Com que el va veure motivat, però, li va ensenyar algunes coses sobre l’elaboració d’instruments i, amb el pas dels anys, va anar aprenent de mica en mica, també amb un altre artesà de Barcelona, fins que va obrir el Ramos Guitar fa gairebé una dècada i mitja. Des de llavors, ha anat guanyant-se un nom a poc a poc, de forma constant, perquè creu que “les coses que pugen de mica en mica es mantenen, però les que pugen de cop al final acaben caient”. I ho diu amb la prova de que s’ha guanyat la confiança dels amants de la música fins al punt que “molta gent que ve es fia de mi completament; em diu ‘fes el que vulguis amb l’instrument’, i és com un tràmit”. Ara bé, això no implica que el camí hagi sigut fàcil, i Ramos diu que hi ha moments en què “t’enfonses psicològicament perquè costa molt tirar en el dia a dia, però a més perquè els instruments de corda cada cop desapareixen més, i tot són instruments electrònics o digitals: cada cop hi ha menys músics que necessitin dels teus serveis”. Tot i això, “he passat dos crisis bèsties, la del 2008 i aquesta, i jo crec que si he passat tot això i ja estem tornant a aixecar una mica el cap, difícil serà que caigui”, explica. El seu dia a dia passa per les petites reparacions, diu, i tant pot ser que tingui el local ple com “que no vingui ningú en tot el dia i te’l passis tancat treballant al taller sense veure cap altra persona”. Ara bé, del que realment gaudeix és de fer instruments des de zero, un procés amb cura i personalitzat: “quan es fa un instrument s’estudia en relació al músic per qui es farà, no s’agafa un tros de fusta i es comença a treballar de qualsevol manera”, argumenta. De fet, posa com a exemple alguns casos en els que pot ajudar a qualsevol a seguir gaudint de la música, fins i tot a aquells que, d’una altra manera, no podrien: “tinc un client ara que té problemes degeneratius, i li estem fabricant un instrument per ell, perquè sap que es quedarà en una cadira de rodes; estem fent-li una guitarra perquè quan ell estigui malament pugui seguir tocant”, explica satisfet. Ara, amb la perspectiva que li dóna el temps i la seva presidència a l’Associació Espanyola de Luthiers (LUCE), Ramos sap que és un dels últims artesans de la música, i lamenta que “aquest negoci, per desgràcia, al final acabarà desapareixent si no es posa remei”. Tanmateix, pensa mantenir la constància i l’amor per la música, amb la filosofia pacient que el caracteritza, fins que posi l’última corda. I és que creu que el paper de l’artesà no és només el del fabricant, sinó el d’un mestre d’una feina pausada i una filosofia de vida que sembla sortida d’un altre temps: “les coses, de mica en mica, amb constància i esforç, al final surten”, diu amb la seguretat a la mirada de 14 anys fabricant melodies.

 

Toni Alfaro

 

Foto de portada: José Ramos/Toni Alfaro

Deixa un comentari

Aquest lloc web utilitza Cookies pròpies i de tercers d'anàlisis per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador podent, si així ho desitja, impedir que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Configuració de cookies
Política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies