Informació o Circ Mediàtic
Quan la informació ha deixat de ser-ho per a transformar-se en circ mediàtic?
Evidentment estem en l’era de la informació, de les noves tecnologies i de la immediatesa. Tot passa davant dels nostres ulls a una gran velocitat quasi sense donar-nos temps per a processar-la. Ens arriben infinitat de missatges a través de les xarxes socials que reenviem sense prestar-hi un mínim d’atenció a llegir si s’ajusten a la realitat o simplement són mentides, les Fake news. Formem inacabables cadenes que cerquen únicament la sensibleria sense el més mínim contingut.
Després de deixar passar uns dies pel respecte al dol de les persones afectades, ja ha arribat el moment de qüestionar-nos el que ens ofereixen darrerament les cadenes de televisió a la gran majoria de persones que s’hi passen hores i hores de la seva vida enganxades davant de la caixa tonta.
Què ha estat abans l’ou o la gallina?, Són els espectadors els qui demanden aquest tipus de programes o són les televisions les que de forma malintencionada ens imposen els continguts?, si val tot per tal d’aconseguir un bocinet del “share” d’audiència?
Hem assistit al lamentable succés del cas del petit Julen, que ha tingut a gaire bé a tot un país amb l’ai al cor durant 13 dies. Principalment per la singularitat del cas, per les múltiples complicacions que s’han anat succeint una darrera l’altre i per suposat per tractar-se de la vida d’un infant.
Han estat vàries les cadenes de televisió que han seguit els fets, transformat-ho en un simple circ mediàtic, sens cap mena de rigor ni respecte. Dedicant-hi infinitat d’hores d’emissió televisiva a despertar el morbo que duem dins. Utilitzant els fets com la premsa més groga i maliciosa amb una sola finalitat la de guanyar audiència. Però, aquest no ha estat l’únic cas, anteriorment ja havíem assistit al cas del petit Gabriel, més conegut com “el pescadito” o les nenes d’Alcasser entre molts d’altres.
En la gran la majoria dels casos són els infants els protagonistes, donat que són els que desperten major interès. Al voltant seu es despleguen una infinitat de rapinyaires desitjoses d’obtenir major rèdit de les desgràcies dels altres. Qui és, qui no se sent identificat amb aquest gran dolor?.
Cada cop que es produeix una desgracia, un crim o una violació, les cadenes de televisió s’abraonen com a voltors sobre el llot de la morbositat, xipollejant amb delectació desvergonyida, cegues i desitjoses de que la realitat no malmeti un titular i així assolir el primer lloc en aconseguir el preuat èxit de l’audiència.
Tornem a reflexionar, per tal d’estar informats sobre el cas, cal que les televisions estiguin connectades les 24 hores directament al lloc dels fets?, és necessari emetre el dolor dels pares?, són necessàries les mentides que han circulat per les xarxes?, tot això és realment necessari per tal d’informar?, Doncs Jo crec que NO.
Ja se sap que en la guerra i l’amor tot si val, crec que la veritat divulgada pels mitjans ens ha de fer ciutadans més lliures i reflexius, capaços d’assumir actituds responsables sobre els assumptes públics i no ser esclaus del morbo que ens distreu del que és veritablement important, la informació objectiva.
