Balaguer: “Sabia que era de nit quan sentia els aplaudiments, els clàxons i les ambulàncies”

Carme Balaguer és expresidenta i actual treballadora del Mercat 11 de Setembre de Barberà del Vallès. Té 59 anys, i a mitjans del mes de març va ser contagiada de coronavirus COVID-19.

 

Durant una setmana, la barberenca va estar ingressada a l’Hospital Clínic de Barcelona a causa de la seva infecció, i va passar moments de gran dificultat, arribant a estar a l’UCI. L’hem volgut entrevistar perquè ens expliqui com ha viscut la malaltia i com s’està refent, ara que ja l’ha superada i és a casa seva.

 

Com creu que va agafar el coronavirus i quan?
Jo penso que ho vaig agafar la setmana del 9 de març, la setmana en què la gent es va tornar una mica nerviosa. Tothom estava inquiet, no sabien ni tenien coneixement de res sobre el virus. Penso que la gent s’agrupava a comprar, ho tocava tot, i penso que va ser en aquell moment quan es va arribar a escampar realment el coronavirus a Barberà. Crec que allà va ser una font gran de microbis i ens ho vam trobar. No teníem les pautes a seguir: uns deien que s’empressin les mascaretes i altres que no, que si guants sí i guants no… En el seu moment vaig pensar que era esgotament. Jo a les nits tenia febre però pensava que era simple esgotament, perquè com tothom al mercat jo vaig fer moltes hores. Durant el dia estava bé, però a les nits em trobava malament. Em va començar a fer molt mal el cap durant dos dies, i el divendres 13 al matí, quan em vaig llevar i em vaig vestir, vaig perdre el coneixement.

 

Vam trucar diverses vegades al 061 i el 112 durant diversos dies, però no va venir ningú

 

Què va passar llavors?
El meu marit em va posar al llit i vam trucar al 061. Encara estic esperant que vinguin. Vam trucar al 112, i ens van dir que no ens preocupéssim, que ja vindria algú, i que els hi anéssim informant. El meu marit em va donar el paracetamol i prou, però no pensàvem que fos això, sinó simple esgotament. Vaig estar tot el dia amb molta febre i no vaig dormir, i l’endemà igual. El meu marit va tornar a insistir, però no va venir ningú. Jo tinc una filla que treballa a l’Hospital Clínic de Barcelona com a infermera; és d’aquesta raça de gent especial. El diumenge, ella li va comentar a un company metge que havia perdut el coneixement dues vegades. I ell li va dir “home, això ja és molt seriós”, i li va dir que em portessin perquè em farien una placa. Jo vaig pensar que millor allà, perquè deien que el Taulí estava saturat i no valia la pena anar, perquè si no tenies res et podies contagiar. Llavors, sabent que era més gran i no estava tan col·lapsat, vaig pensar que faríem més via, vaig anar i quan vaig entrar ja anava molt malament d’oxigen. Em van fer una placa i ja tenia els dos pulmons infectats.

 

Com va ser l’ingrés a l’hospital?
Bé, de seguida em van fer la prova i va donar positiu. Vaig entrar a les 20 h i em van ingressar a les 3 de la matinada: vaig haver d’esperar prou. El mateix dia em van fer la prova del coronavirus, a les 2 de la matinada, i l’endemà al matí ja havia donat positiu. Em van ingressar a part, com tots els que estàvem infectats. Allà no pot entrar ningú i les infermeres entren súper tapades. Això vol dir que el sèrum fisiològic no el poden deixar, perquè no el poden mirar a cada moment. Durant els dos minuts que estaven les noies a dins, et posaven el sèrum molt ràpidament i a mi se’m trencaven les venes, i per tant anava a via diària. Allà et posen un tractament que és molt dur. Vaig haver de signar un consentiment perquè el tractament era experimental i em van posar un medicament contra la malària i pel VIH. Era un tractament molt fort, a base de Ritonavir i Lopinavir i, a més, aquest virus dóna moltíssimes diarrees, i jo he arribat a perdre 6 quilos en una setmana. Molta gent es pensava que era gastroenteritis i finalment era un símptoma de coronavirus. D’altra banda, vaig tenir molta sort perquè en 48 hores vaig evolucionar molt bé. Em va dir la doctora que tenia moltíssima sort, perquè no tenia cap patologia prèvia, i això era molt favorable per superar el virus. Aquest virus, quan tens alguna cosa, ho ataca, i especialment al ronyó. I si es paralitza el ronyó, a darrere va caient tot.

 

A les 20 h allà tothom cridava i aplaudia, des del carrer, i jo pensava “mira, ja has passat un altre dia i estàs aquí”

 

Com va ser l’estada a l’hospital?
Horrible. Va ser una setmana per no recordar. Cada dia em feien analítiques, de tot, i la veritat és que, més aviat del que jo em pensava, em van dir que ja podia marxar. Però havia de fer l’aïllament a casa. En total vaig estar una setmana, i només dos dies a l’UCI. Per sort, jo no vaig tenir molts problemes per respirar i no vaig necessitar respirador, tot i que sí que em van posar oxigen. Jo me’l podia treure i podia parlar, una mica, tot i que estava més a una altra banda que aquí. Gràcies a Déu, el respirador no em va fer falta, perquè per posar-te el respirador t’han de sedar, i jo no ho estava. Van ser dies molt tristos, perquè hi havia dies que sabia que era de nit quan sentia els aplaudiments, els clàxons i les ambulàncies. Hi havia un gran rebombori: a les 20 h allà tothom cridava i aplaudia, des del carrer, i jo pensava “mira, ja has passat un altre dia i estàs aquí”. Tenia molta angoixa. Estava molt dèbil, i les hores passaven i no me n’adonava. No sabia ni l’hora que era, ni podia parlar gaire perquè no tenia forces. És molt dur perquè, a més, sents la gent que va marxant i dius “em tocarà a mi?”. Tens molta angoixa.

 

Quan va sortir, devia ser una gran alegria…
El dia que vaig sortir… Uff!  Vaig estar plorant tot el passadís avall, perquè pensava: “mare meva, aquí es queda tota la meva amargor, la meva tristesa, i me n’he ensortit”. Em feia por fins i tot sortir de l’habitació per no agafar res i no contagiar a ningú. A mi em van proposar anar a un hotel per fer la quarantena, i jo tenia molta por d’encomanar al meu marit el virus, i no sabia com fer-ho. Jo li preguntava a la doctora: “i si ho torno a agafar?”. I ella em deia: “mira, Mari Carmen, tu no ho tornaràs a agafar perquè tu ja ho tens, i com ja ho tens no et tornaràs a infectar; ets tu qui pot infectar”. Clar, em feia por tocar-ho tot. Ara ja estic millor, els 15 dies estan a punt de passar des que vaig sortir i sembla que la vida torna. Tinc moltes ganes de sortir al carrer i tot, però ha sigut una angoixa molt i molt forta.

 

Hospital Clínic de Barcelona | Wikipedia
Hospital Clínic de Barcelona | Wikipedia

 

Durant aquells dies et podies comunicar amb els teus familiars i amics?
Ells no es podien apropar, evidentment, però em podia comunicar a través del telèfon. Parlava pel Whatsapp i pel telèfon el poc que podia. I si trucaven i no el podia agafar, doncs no l’agafava. He fet el que el cos m’ha dictat. Al meu marit el trucava la doctora cada dia i li anava dient com anava evolucionant. Perquè en el moment en què tu entres allà, li dónes el bolso i les teves coses i ja no saben res més de tu. En principi em van dir que s’hauria de cremar tota la meva roba, que el meu marit em va portar, però finalment van canviar els protocols i no va ser necessari.

 

Els metges i infermers són una raça especial, com si fossin àngels. Són d’una altra pasta

 

Com va ser el tracte dels infermers i els metges a l’Hospital Clínic?
Jo vaig tenir la sort d’estar sola a una habitació. Ells només entraven un cop al matí i un cop a la tarda. Per tant, mentre et posaven la medicació per vena, et prenien la pressió, et posaven el termòmetre i et feien una analítica… Aprofitaven per tot. Jo et puc dir, de veritat, que en cap moment m’he sentit malament amb ells. Són una raça especial, com si fossin àngels. Són d’una altra pasta. Jo sempre he pensat que els metges són els més intel·ligents de la Terra, i si ja els tenia com un 10, ara els tinc amb un 100. Des del noi que et porta la llitera fins al metge, són tots espectaculars. Tenen un cor molt gran i són molt humans, i s’han comportat excel·lentment. A mi em va atendre una doctora que era italiana, de Milà, i aquesta noia no estava acostumada a tractar amb la gent perquè és investigadora. Aquesta pandèmia ha tret a tothom de les seves feines habituals i els ha posat a ajudar als malalts. Em va parlar de la seva vida, del què estava passant a Itàlia, i em va fer molt de caliu. Molt bé tots, i tenien molta cura, tot i que tenien molta manca de recursos. Això va ser terrible: és com si enviessis a la guerra als militars amb un tirador o una escopeta de fusta. Penso que aquí ha fallat molt això.

 

Quines precaucions ha de tenir a partir d’ara?
Em van dir que havia d’estar 15 dies sense sortir de casa ni tenir contacte amb ningú. Tot i això, vaig haver de sortir el dissabte a urgències pels efectes secundaris del tractament: he fet una baixada de defenses i m’han sortit fongs que s’havien de tractar. Vaig trucar al 061 i em van dir que havia d’anar al CUAP de Cerdanyola. Em van atendre molt bé i ara estic amb tractament. Estic a una habitació a part, i estem el meu marit i jo a casa. De fet, quan em van dir si volia anar a un hotel quan vaig sortir de l’hospital, els hi vaig dir que no perquè el meu marit era aquí, teníem dos banys i ja ens ho muntaríem d’una altra manera. La cosa està millor i tinc moltes ganes de tornar a treballar i començar amb la meva vida, i que això quedi en un malson. M’imagino que ara vindrà la part dolorosa, perquè quan jo surti al carrer trobaré que falta molta gent estimada, i això serà un altre cop. Però bé, tot aquell que estigui malament, que sàpiga que del coronavirus es pot sortir.

 

La gent ha de ser conscient que, a vegades, no es tracta del que et vingui a tu, sinó del que els hi estàs fent als del teu costat

 

Per acabar, què li diria a la gent que no s’ha pres seriosament aquesta pandèmia per no ser població de risc?
Jo? Primer donar-los-hi l’enhorabona per no tenir a cap persona propera malalta, ni ells mateixos. Que no saben fins a on es pot arribar. Si quedant-te a casa salves vides, benvingut sigui. La gent ha de ser conscient que, a vegades, no es tracta del que et vingui a tu, sinó del que els hi estàs fent als del teu costat. Ara penso que és el millor moment per saber qui tens al costat. És molt important: una simple trucada o un simple missatge et dóna una alegria increïble. Quan has estat malalt, això ho valores moltíssim.

 

 

Toni Alfaro

Deixa un comentari

Aquest lloc web utilitza Cookies pròpies i de tercers d'anàlisis per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador podent, si així ho desitja, impedir que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Configuració de cookies
Política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies