25 aniversari de l’INS Can Planas

El passat dissabte, 4 de març, l’Institut Can Planas ha celebrat un dels actes que realitzarà durant l’any 2017 en commemoració del seu 25è aniversari.

La celebració, que tenia per objectiu realitzar una jornada festiva on reunir antic professorat, personal i alumnat del centre, es va iniciar amb la benvinguda del director de l’Institut Can Planas, Jordi Seluy i el parlament d’un dels antics alumnes del centre, Joel Clarà. Durant la seva intervenció, el jove va manifestar com el pas dels anys el centre ha acollit multitud de jovent que malgrat la difícil i canviant etapa, gràcies a la seva ” força de voluntat i amb l’ajuda de molts docents” se’n van sortir.

Durant la trobada es va voler simbolitzar els 25 anys de vida de l’institut així com a aquelles persones que han format part del centre. Es va fer amb la plantada d’un auró roig; un arbre que va ser plantat amb l’ajut de diversos professors, alumnat, així com per l’Alcaldessa de Barberà del Vallès, Sílvia Fuster Alay, el regidor d’Educació, Juan Antonio Grimaldo Dueñas, el regidor de Territori i Medi Ambient, Fabià Díaz Cortès, i personal de la Brigada d’Obres del consistori.
Van posar el toc festiu a la jornada la batucada Arrítmia i la Coral A 4 Veus.
El centre ha manifestat el seu agraïment a totes aquelles persones van assistir-hi a l’acte commemoratiu així com aquelles que al llarg del temps han posat el seu granet de sorra per fer de l’Institut Can Planas més que un projecte educatiu.

Escrit de l’ex-alumne Joel Clarà pel 25è aniversari

Canta’m, Musa, les conteses d’un espai els orígens del qual la història ja no recorda. Rememora, als aquí presents, la llarga vida del sòl que avui trepitgen, ja amb vida determinada abans del S. XV. Centra’t, però, especialment, en la seva última etapa, aquella de la qual, presentment, es compleixen 25 estius; i dins de l’esmentada, acotem a aquella que més consciència li queda a l’aede, que, sis anys fa, comença.

Any rere any, l’edifici acollia noves generacions d’adolescents que, estant exposat el seu cos a múltiples i complexos canvis, molts cops, la seva passada pel centre, almenys els primers anys, es convertia en quelcom feixuc i incomprès, fet que donava lloc, certes vegades, a la incomoditat. Era habitual veure patir l’edifici per comportaments banals que minvaven la seva forma física, és a dir, les seves instal·lacions, així com la seva essència espiritual, això és, la moral dels docents. Tanmateix, 25 anys escolats i encara romanen els seus murs plens d’històries per ser escoltades.

No fou diferent la generació d’aquell que aquí parla. Adolescents entraren al centre sense comprendre per quina raó i sense saber què fer. Alguns insegurs, altres massa segurs; alguns tímids, altres massa extravertits; alguns rebels, altres massa dòcils… infinita és l’enumeració que, aquí, seguir podria, altrament, podem resumir-la dient que, si fa no fa, tots coincidíem en quelcom: L’ESO no ens acabava de plaure. Gràcies, però, a dibuixar força de voluntat i amb l’ajuda de molts docents, ens en sortírem i, amb la maduració que això comporta, comprenguérem la sort que havíem tingut d’haver pogut passar allà aquells dies que, als inicis, ens havien semblat una calamitat. Vam entendre, també, la gran importància de cuidar el nostre centre, així com les seves instal·lacions, car capírem que no era el nostre enemic ans el nostre aliat i que ningú ens tornaria i facilitaria tot allò que no respectéssim, ergo, era un atac suïcida. Així ho férem també amb molts docents als quals havíem de dedicar forts agraïments per la molta ajuda que ens brindaren i, de la mateixa manera que l’edifici, estaven al mateix vaixell que nosaltres. Resumidament, al quart any de la nostra estada a l’institut, vam capissar que no existien les frases del tipus “és que em té mania, és que em vol fer la vida impossible” ni tampoc el nostre centre era una presó d’alta seguretat dels Estats Units d’Amèrica; puix que, a aquelles edats, tot és una presó i tot vol fer la vida impossible. També vam aprendre que els romans que colpien els murs de la nostra inexpugnable Numància no eren els docents ni l’edifici, sinó quelcom amb molt més poder, quelcom molt més llunyà, quelcom molt més corrupte, que semblava presentar certa aversió en forma d’hipocresia contra l’educació pública.

Acabada aquesta etapa, les coses canviaren. Cadascú d’aquells amb qui havíem compartit gran part de la nostra adolescència prengué el seu camí, tot i que molts seguírem al centre per passar- hi dos anys més: el batxillerat, els nostres estudis preuniversitaris. Com vaig comentar aquell dia que ens graduàrem fa dos anys: una autèntica Odissea en la qual crèiem que mai veuríem

l’anhelada terra d’Ítaca que suposava el fi de la nostra angoixa, però, també, el començament d’un amarg comiat. Ens situem en una època de revolucionaris somiadors, d’amors i desamors, aquella en la qual les hormones estan duent a terme l’últim assalt abans d’assentar- se. Una època de constant maduració, de comprensió del món en què vivíem, de coneixença de qui érem i d’allò que ens envoltava. Una època horrorosa en ésser viscuda, però, dolça com les mels sonores de l’escuma trencada de les ones del mar, en ser recordada.

Si ja se’ns deia que en la primera etapa, havent estat aquesta acabada, cadascú havia pres el seu camí, aquest cop sí que ja era la versió definitiva. En haver acabat, cadascú començaria a emprendre la seva preparació cap al seu futur professional. Podrien haver mort anys de relacions entre persones que, potser, no tenien un contacte regular fora del punt comú que suposava el centre, tanmateix, aquí ens reunim avui una gran part d’aquestes relacions que esmentàvem, tant a nivell d’exalumnes com a nivell de professorat. Avui ja no ens uneixen exàmens, exposicions, classes o relacions forçoses, avui només ens uneixen les ganes de celebrar, la nostàlgia i l’amistat. Ens uneixen la varietat i el posar-nos al dia, ens uneixen la igualtat i l’abolició de l’elitisme, la dignificació de totes les sortides que haguem pogut agafar, és a dir, la sapiència que no és més honorable algú que hagi decidit fer una carrera universitària que algú que hagi decidit seguir el seu camí a través d’un mòdul, cicle formatiu, ofici de formació professional, etc. També ens uneix demostrar que en un institut públic de la humil ciutat de Barberà del Vallès, poden néixer persones amb una formació i preparació excel·lent per a allò que es proposin, fet que demostra que la qualitat educativa no està lligada a la quantitat de diners, sinó a la qualitat dels docents i la voluntat dels que s’ho proposin, car l’educació no és pas un negoci i ho demostrarem (anècdota).

Avui, però, ens trobem aquí per commemorar un fet més, el naixement d’una nova forma de vida fresca, simbòlica, dolça, perenne, intergeneracional, integradora, vital, nova. De la mateixa manera que Atena, la dea d’ulls d’òliba, va aconseguir ésser la matrona de la incommensurable Atenes, havent donat als seus ciutadans la joliua olivera, així, dotarem avui nosaltres aquest centre d’un símbol que el defineixi. Que marqui els passos d’aquells qui trepitgen les seves terres, que visualitzi les diverses generacions que hi passin, que reconforti els docents en els seus més difícils moments amb la seva bellesa, que doni vida als murs que ens envolten, que atorgui ombra quan Febo deixi el seu carro a Faetont i que aixoplugui quan Zeus descarregui sa ira. I, allò més important de tot, que ens doni l’excusa, a tots aquells que som aquí avui, per tornar-nos a reunir amb el motiu de ser testimonis del seu creixement.

 

Deixa un comentari