Unilateralisme independentista? per Jordi Oriola

Els unionistes critiquen que el moviment independentista s’hagi atrevit a ser unilateral, i el castigaran fort per aquest atreviment saltant-se, si cal, totes les garanties democràtiques. Però el més sorprenent és que els equidistants també li critiquen el seu unilateralisme. Es van caracteritzar per “Ni Dui, ni 155”. A banda que equiparaven les dues coses, una acció no-violenta amb una acció violenta, a banda de que posaven l’èmfasi en frenar el dèbil amb la seva Dui, perquè entenien que el 155 vindria com a conseqüència d’aquesta, el veritablement sorprenent és que han volgut deixar el moviment independentista amb naturalesa unilateral i conclouen que això l’invalida, és a dir, el fa injust d’origen, perquè una cosa com l’independentisme seria, teòricament, una opció tan vàlida com qualsevol altra però al plantejar-se unilateralment, això no seria acceptable.

Crec que cal puntualitzar dues coses d’entrada. El moviment independentista no demana que s’imposi la seva solució si la societat no la vol. El que sí que fa és lluitar perquè la societat la vulgui, però el que sempre ha demanat és poder fer un referèndum perquè sigui la societat la que decideixi. És a dir, que no pot ser un moviment amb vocació unilateralista si es planteja acceptar que el seu projecte pugui ser derrotat electoralment. Cosa que no accepta l’unionisme, per cert.

I l’altre cosa és que no és unilateralista si demana d’asseure’s a negociar, no per imposar la seva solució sinó per tal que sigui el poble el que decideixi. Cosa que l’unionisme no ha acceptat mai, perquè ells volen asseure’s a negociar si no es pot parlar d’independencia ni referèndum, és a dir, només volen “negociar” si la seva opció és la única possible, i llavors podem negociar si la pintem de verd, de vermell o de blau… gran negociació que obvia el que desitgi la societat. Això sí que és unilateralisme.

Però és que, en el cor del problema, si sabem que el marc legal a Espanya està dissenyat, ja d’entrada, per blindar la indivisibilitat de l’Estat, perquè era condició sine quanon perquè el franquisme i l’Exèrcit acceptessin aquesta Constitució i perquè, precisament, se sap que a l’Estat hi ha nacions que històricament han sigut independents i s’han plantejat l’autodeterminació en determinats moments, més raó per entendre que hi ha un conflicte entre parts desiguals en possibilitats i que la part forta, Espanya, no acceptarà res al que no se’l forci, i que la manera de forçar-lo, a banda de demanar diàleg, és anar empenyent sempre que hi hagi una demanda social prou important per a ser tinguda en compte. I en el conflicte entre un fort i un no tan fort, el no-violent sap que ha de situar-se amb el feble per desbloquejar el conflicte i no acceptar la imposició per la força.

Així ha estat en el conflicte amb el masclisme, amb el racisme, amb l’esclavisme, amb el militarisme, amb les colònies, amb el classisme, amb el poder oligàrquic, i així hauria de ser amb el nacionalisme espanyol impositiu.

El que no poden fer el feminisme, l’antiracisme, l’antiesclavisme, l’antimilitarisme, el moviment per a l’autodeterminació del pobles colonitzats, l’esquerra o l’independentisme, és renunciar a l’unilateralisme si veuen que la part forta i generadora del conflicte no vol asseure’s per trobar una solució que respecti els drets bàsics i pugui tenir en compte les necessitats de totes les parts i, per contra, vol imposar l’status quo negant-se a escoltar. I els sectors que lluiten per un món millor haurien de respectar el dret a l’unilateralisme com a últim recurs i apuntalar-lo davant de qui intenta imposar-se per la força.

Deixa un comentari

Aquest lloc web fa servir galetes perquè tingueu la millor experiència d’usuari. Si continueu navegant esteu donant el vostre consentiment per a l’acceptació de les esmentades galetes i l’acceptació de la nostra política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies