No els perdonaré mai !!! per Lluís Ricart

Soc incapaç d’explicar els meus sentiments d’avui divendres 27 d’octubre de 2017. És sentimentalment insuportable veure com sense tenir oportunitat de dir si estàs d’acord o no ens han situat al punt d’estar molt emprenyat amb els que ens han portat fins aquí i també molt emprenyat amb els que han decidit aplicar el 155 per solucionar aquest tema. Ganes de plorar de cridar i de insultar a tort i a dret i tip de no contestar a comentaris i brometes d’uns i altres de gent que estimo. No els perdonaré mai el mal que ens han fet. Quan Maragall va posar en marxa el tema de l’estatut vaig manifestar el meu desacord i vaig dir que era un error molt gran. Ho vaig als companys del meu partit i em varen respondre que es portava en el programa electoral i clar vaig pensar, i què? Després de tants anys esperant poder governar havíem d’aprofitar aquell moment per demostrar que érem capaços de gestionar millor i no passar-nos els dies amb el rotllo de culpar a Madrid de tots els mals. Podíem fer-ho i varem triar l’Estatut. I ja veiem el que ha passat. Un tema que va començar per honor i gloria ha acabat amb el pitjor desastre polític i social que pot existir. Perdoneu-me i enteneu-me, més enllà d’aquest fracàs només queda l’enfrontament físic i bèl•lic al carrer. Torno a fa dos o tres anys. Artur Mas, President de la Generalitat, no parava de fer fulls de ruta i dibuixar estratègies per anar cap a la independència però al carrer la gent parlàvem de retallades, d’atur, de futbol i en definitiva de les coses comuns de cada dia. Les discussions entre amics, germans i veïns eren les de sempre i encara que fossin virulentes mai s’arribava a deixar de parlar i llavors, no se si l’ambició personal i la bogeria o l’estratègia calculada i intel•ligent es van convocar eleccions a Catalunya. Va passar el que va passar i a Mas li va costar el seu lloc i a partir d’aquell moment la gent del carrer hem passat de poder parlar de tot a tancar-nos a casa, a treure els diners del compte, a omplir els armaris i els dipòsits de benzina i a tenir l’estomac encongit i el cor trist. Preocupat, si molt preocupat, pel futur dels meus fills i nets i veure com seré capaç de suportar sense sortir al carrer en veure com tanquen a la presó a polítics que no m’agraden però que no accepto que siguin detinguts i molt menys empresonats. Aquest patiment no els hi perdonaré mai. I finalment la pregunta qu8e em faig. Calia fer tot això? En que ens beneficiaria als ciutadans i ciutadanes de Catalunya pertànyer a un nou estat? Ningú m’ha donat una resposta convincent. Per això respecto tant a aquells que em diuen que ho fan i volen que es faci perquè són catalans i per tant són d’un estat diferent al que ara estan. Sense cap condicionant més. Soc català i vull viure bé o malament a Catalunya nou Estat del món. No respecto gens al altres. Als que volen marxar per que aquí hi ha uns senyors que els tracten malament, als que volen marxar per considerar la situació revolucionària, als que volen marxar per aconseguir per aquesta via una identitat que socialment no els han donat. A tots aquests no els respecto gens, i no els respecto perquè han tractat aquest tema amb una frivolitat insultant i sense pensar amb ningú més que amb ells mateixos. M’he passat i amb mi molts companys i companyes, amics i amigues, una colla de temps demostrant que no ser nacionalista català no volia dir que eres nacionalista espanyol i a partir d’ara ja em veig a venir que no ser independentista voldrà dir que estàs encantat amb que el PP governi a Catalunya i que els seus electes estiguin a la presó i tronarem a una guerra, espero, només dialèctica que esgota i cansa. No els perdonaré mai que avui entre la independència que em proposen i el que farà Mariano Rajoy em facin triar a Mariano Rajoy quan és el polític que està portant Espanya a la prehistòria. No els perdonaré mai. Ho sento molt però la meva Ìtaca es arribar al !!!Ni Dios, ni Pàtria, ni Rey¡¡¡

Deixa un comentari